¿Ens atrevim a suggerir que un Estat federal podria ser la solució, fins i tot l’única solució, al conflicte entre Catalunya i Espanya?

No, encara no ha arribat el moment. N’hi ha que encara pensen que poden vèncer, que els assisteix la raó, la història i la voluntat; que la fe en un horitzó d’esperança serà suficient per aconseguir-ho, que la superioritat moral de la qual se senten imbuïts els permetrà superar tots els obstacles, fins i tot els del sentit comú i la convivència. D’altres encara pensen que s’imposaran; que la llei, el poder i el menyspreu al diàleg tindran la seva recompensa.

Els uns i els altres encara pensen a resistir fins a guanyar, fins a derrotar l’adversari. Encara acumulen dosis ingents d’il·lusió. Encara prefereixen escoltar-se a si mateixos. Encara se senten inflamats per les seves paraules. Encara prevalen les emocions.

No, encara no ha arribat el moment. Potser quan tots temem perdre una cosa irrecuperable, quan ja no quedin forces per a un esforç tan ingent, per a un sacrifici tan extemporani, potser llavors ens preguntarem si no hi ha més sortides.

¿Ho diem? ¿Ens atrevim a suggerir que un Estat federal podria ser la solució, fins i tot l’única solució al conflicte entre Catalunya i Espanya? Des del respecte, des de la confiança, des del pacte, des de la generositat. Fins i tot des de l’admiració.

¿Ens animem a defensar que el federalisme és una opció de futur, també per a Europa? Una solució que permet la integració de societats d’identitats múltiples. Que accepta i valora la diferència, que parla de sobiranies compartides en lloc d’enfrontar nacionalismes. ¿Ens aventurem a apostar per un sistema que torna el poder als ciutadans, el control de la força comuna davant els poders que no emanen de les urnes?

També hi ha èpica en el federalisme. Qualsevol voluntat d’unir, de construir diàleg des de la diferencia, requereix un esforç i una il·lusió colossals. També hi ha utopia en la seva expressió màxima. En el somni d’un món on els pobles preservin la seva identitat i cedeixin sobirania a un estament que vetlli per la igualtat, la pau i el desenvolupament de tots.

No, potser no ha arribat el moment. Encara se senten les rialles, les burles. Esperarem.