El president Carles Puigdemont acaba de dir que el retorn del president Josep Tarradellas «va ser una manera de fer política en majúscules». No hi puc estar més d’acord. Vaig conèixer Tarradellas quan ja havia abandonat la presidència de la Generalitat. Moltes converses i reflexions a casa seva i alguna excursió amb la companyia del que fou un dels seus consellersmés importants, Josep Maria Bricall, persona lúcida i tarradellista racional, rector de rectors.

Em sembla molt bé que Puigdemont tregui Tarradellas i s’emmiralli amb el que va portar la Generalitat sense pactar amb el règim franquista, l´única operació de la transició que era una continuïtat amb el règim republicà que es trencà el 1939. Però no veig gens clar que Tarradellas sigui un referent per les improvisacions i inseguretats que practica el govern de la Catalunya d’avui. Tarradellas era una persona d’estat encara que només fos oficialment president de la Diputació de Barcelona. .

El retorn de Tarradellas fou una operació pactada amb l’Estat. No tenia res d’unilateralitat com es pretén fer veure en aquests moments. Tarradellas va fer, en paraules de Puigdemont, «allò que se li demana en temps complexos: posar-se al servei de les soluciones i dels problemes, al servei del desig majoritari de la ciutadania».

Tarradellas havia tingut molt temps per pensar i reflexionar sobre el drama col·lectiu que visqueren Catalunya i Espanya al llarg del segle XX. La grandesa del president retornat va ser que no va trencar la legitimitat republicana i, alhora, va saber pactar amb una fràgil monarquia, hereva de Franco, i amb un govern, el d’Adolfo Suárez, que no podía donar massa lliçons de democràcia.

Tarradellas no era un romàntic ni un somniador. Catalunya l’esperava perquè era un símbol de unitat i no de divisió. Diu Puigdemont que «gràcies a la gent que s’hi va posar bé, perquè el país demanava això i no s’hauria entès que per algun legalisme o formalitat el que era un desig majoritari, amplíssim de la ciutadania de Catalunya, no fos possible. Tothom es va alienar».

No és del tot així, president Puigdemont. Les coses foren com foren i el fet és que Tarradellas va saber bordejar la il·legalitat sense caure mai fora de la llei. Sabia que només es podia restaurar la Generalitat dintre d’un pacte amb l’Estat.

És sorprenent que surti cada dos per tres la figura de Tarradellas com a referent dels temps que vivim. Jordi Pujol no el va considerar mai i el canvi de presidència fou molt accidentat. Tarradellas quedà esborrat pel pujolisme que posà en marxa una sèrie de reflexions, llibres i estudis sobre el president de l’exili per minvar la seva importància. Em sembla bé que es tregui a passejar la figura de Tarradellas però no per utilitzar-la com referent del caos que vivim avui. El president havia viscut massa per pretendre que es podia servir Catalunya i els catalans des de la unilateralitat. Era un realista en contra del romanticisme que inspira les manifestacions massives d’avui.