Catalunya està en perill. Fins i tot jo que sóc tan escèptic amb els salvapàtries i els moments transcendentals me n’adono. Vivim un dels moments més delicat de la nostra història. Dintre d’uns anys el procés estarà a l’alçada de la batalla de Muret, la mort sense descendència de Martí l’Humà o el compromís de Casp. Quan es va torçar tot.

Per descomptat, és també el moment més complicat des de la reinstauració de la Generalitat. Més fins i tot que el 23-F. Al capdavall, l’intent de cop d’estat va ser una nit. Ara fa cinc anys que la ballem. No es pot mantenir el país permanentment en tensió durant tant de temps. I menys en plena revolució tecnològica. Estem perdent el tren digital.

Fins fa poc, en efecte, ens deien que gaudíem del període de més autogovern dels darrers 300 anys. I era veritat. Amb defectes, mancances i ensurts. També amb un sistema de finançament insuficient. O menys competències de les volgudes. Però els anteriors períodes havien estat la Mancomunitat (1917-1923) i la Generalitat Republicana (1931-1939). Aquesta darrera encavalcada en una Guerra Civil.

I llavors van començar a dir que la Generalitat era una gestoria. Van començar els convergents per desprestigiar el president Montilla. Després ho han dit també per justificar la seva transició al sobiranisme. Però es tirar-se pedres al propi terrat: si la Generalitat és una gestoria i tenim un Parlament de fireta de què serveixen?

De cop i volta tot és un desastre, Espanya ens oprimeix, Franco ha ressuscitat, Rajoy és com Erdogan. Si no som independents desapareixerem com a poble. O tot o res. D’acord: s’ho han jugat tot a una carta. I si no surt bé?

De fet, la transformació d’un partit de govern com Convergència en un partit antisistema on els seus diputats exhibeixen pancartes com els de la CUP no té punt de comparació en cap altra força política d’Europa occidental. Només els hi falta anar amb xancletes al Congrés dels Diputats. T’agradi el Rei o te la suï.

En tot cas, han de tenir en compte dues coses. Primera, no es pot fer la independència amb només la meitat del país. Encara que, matemàticament, tinguin majoria absoluta. Però si per reformar l’Estatut van ser 90 diputats! A la nit electoral algun diputat, després defenestrat, ho va admetre. I El propi Artur Mas també més recentment. No és culpa de l’Estat, senzillament la meitat dels catalans no vol o n’està convençut.

L’altra opció és que vulguin actuar de vanguàrdia revolucionària. En pla Lenin: “tot el poder per als soviets”. Però aquestes revolucions les fan els descamisats, els sans-culottes, els afamats. No gent que estiueja a Cadaqués o a la Cerdanya i pateix pel seu patrimoni. A més, totes les revolucions en aquest cas -llevat la nord-americana- han acabat fossilitzades. L’èlit que l’ha dut a terme el que vol és mantenir-se al poder sigui com sigui.

I, segona, han fet un enfrontament amb l’Estat sense valorar les pròpies forces ni la fortalesa del rival. El que deia el destituït conseller Baiget: “Hem tendit a menystenir l’Estat i l’Estat té molta força”. Jordi Baiget, d’altra banda, ha descobert la sopa d’all. Què es pensaven?

El propi Jordi Pujol, durant el debat de l’Estatut, ja va dir que “quan has d’iniciar una jugada arriscada, com ara una guerra, has de saber quants soldats tens i quantes escopetes, tancs, avions, i saber fins quan la teva gent pot aguantar el cop”.

Per això estan jugant amb foc: si el procés no acaba bé -Catalunya reconeguda per la UE i la resta de països occidentals, Ruanda no em serveix- la culpa serà seva i només seva. Llavors no s’hi valdrà culpar a Espanya, el PP, el CNI o Donald Trump. No, la culpa serà només seva.

I, per descomptat, tothom es lliure de suïcidar-se políticament. Si Carles Puigdemont ho vol fer, endavant. Tampoc ens perdrem gaire cosa. Només cal seguir-lo a twitter per adonar-se’n que sovint sembla més un militant de la JNC que tot un president de la Generalitat. Però si ho fa ens arrossegarà a tots perquè, ens agradi o no representa tots els catalans.

Tant se val. Crec, honestament, que no hi ha res a fer. Han esperat, endebades, una oferta de Madrid que els hi tregui les castanyes del foc. Un oferta que no arribarà perquè, a la Moncloa, consideren que el procés ja està amortitzat. Només cal veure com les mobilitzacions han anat de baixa. En el fons han plantejat el procés com una partida de pòquer. I a més anaven de farol.

Per això treuen pit i volen convocar el referèndum de totes totes. Busquen rebentar-ho tot, en expressió de la CUP. Aquella vella màxima que quan pitjor, millor. És la darrera esperança. La suspensió de l’autonomia, l’atenció internacional, que la UE faci de mitjancera. Somien: la UE l’han feta els estats. No hi haurà xoc de trens. Simplement el tren ens passarà per sobre.

El pitjor és que el mal ja està fet: costarà molt tornar a cosir el país, recuperar l’autoestima dels catalans i fer tot el que no s’ha fet els darres anys. En alguns casos només calia posar una mica d’ordre. Ni això han fet. Probablement haurem perdut també l’última oportunitat per ser independents. Han cremat les naus. Per això insisteixo: la culpa serà seva i només seva. També potser de tots els mitjans, intel·lectuals i periodistes que han tirat benzina al foc.