Fa cinc anys, quan l’anomenat procés va començar, era rar trobar a la premsa de Madrid reflexions autocrítiques. Hi predominava un nacionalisme de matriu castellana, sempre irritat amb qualsevol expressió de la diferència. O bé el jacobinisme liberal, originàriament d’esquerres, que va alimentar el corrent que encarna Ciutadans (de to també sempre irritat, descriu la ­diferència com a desigualtat). Llevat d’Herre­ro de Miñón, Álvarez Junco o Rubio Llorente, pràcticament ningú a Madrid gosava qüestionar la visió recentralitzadora que ve dels anys d’Aznar. Sempre m’havia sorprès, així ho vaig escriure sovint, que a Madrid gosessin parlar d’espiral catalana de silenci quan la uniformitat de la visió d’Espanya era tan aclaparadora que ni tan sols consciència tenien de viure uniformats. Però d’ençà que ha esclatat el conflicte, no són infreqüents les veus discrepants, que destaquen entre les condemnes irritades, les caricatures (“prusés”) i els escarafalls tremendistes.

La setmana passada, a El País, per exemple, un general retirat, José Enrique de ­Ayala, després de criticar tant el rupturisme legal del Govern català com l’immobilisme del Govern central, afirmava: “Es necesario llegar a un acuerdo sobre una salida pactada, y los ciudadanos –catalanes y del resto de España– debemos exigir a los partidos que se pongan a trabajar hasta ­lograrlo. La mayoría de los que han ana­lizado los puntos que podría incluir este posible ­acuerdo han coincidido en los más importantes y viables. Reconocimiento de Catalunya como na­ción cultural y política, aunque no soberana (sirva de consuelo que la soberanía absoluta no existe hoy en día, al menos en Europa), y, en conse­cuencia, de sus com­petencias exclusivas en materias como lengua, educación, deporte y cultura”. 

L’article tenia un bell títol, “Démonos la mano”, i sostenia que el problema de Catalunya no es resoldrà esperant que desaparegui per esgo­tament o negació. Cal ­actuar, proposava, de manera transaccional i civilitzada. Llegint-lo, més enllà dels arguments, naturalment discutibles, pensava que aquest to i aquesta empatia haurien calmat moltes ferides, si haguessin abundat en altres temps.

Si hi ha hagut un diari tremendista amb la realitat catalana és El Mundo. Doncs bé, diumenge passat, l’excel·lent Lucía Méndez entrevistava José Luis Villacañas, catedràtic de Filosofia a la Complutense i director de la Biblioteca Saavedra Fajardo de Pensamiento Político Hispánico. L’entrevista arrencava qüestionant un tòpic que el president Rajoy y la majoria dels espanyols de bona fe repeteixen cada dia: el tòpic de la nació més antiga d’Europa. L’Estat, que va néixer imperial, sí que és un dels més antics, no pas la nació. L’Estat conté components nacionals heterogenis. Ni va ser fort com el francès per imposar una única nació, ni els components nacionals català i basc han pogut trencar-lo o anar-se’n.

És dur amb el procés. Diu que hi con­flueixen dos ingredients: el nacionalisme burgès de sempre i uns sectors populars revolucionaris. Però sobretot diu que és un exemple populista de manual: “Se construye desde una dualidad, amigo-enemigo, desde la identidad, con referentes vacíos”. Ara bé: aquest populisme té una explicació. Respon a la consciència agònica de la identitat catalana. El referèndum és il·legal, diu, però “es un acto político sintomático y requiere una interpretación capaz de entender la decisión y el estado de ánimo de los representantes catalanes defensores de la independencia. Yo lo interpreto así: ‘Si vuestro Estado no nos respeta como pueblo, estamos dispuestos a llevar a vuestro Estado a actuaciones irreversibles comprometedoras de su futuro’. Esto nos da una idea de que estamos ante una situación existencial desesperada”.

Villacañas introdueix un concepte que sembla maragallià: els catalans –diu– sempre s’han vist més o menys dintre d’Espanya, però amb una capacitat de “vicesobirania”. “Cada vez que España se ha dado una Constitución, los catalanes ya ­tenían la suya. Históricamente, sus gobernantes se han considerado vicerreyes de España. Tenían Hacienda propia, capacidad legislativa propia y consulados a lo largo de todo el Mediterráneo. En 1978, Catalunya ya tenía Generalitat antes de la Constitución democrática”.

Què hauria de fer, Espanya?, li pregunta Méndez. Villacañas no dubta: reconèixer la singularitat: “El Estado debe encontrar la manera de diferenciar entre ese nacionalismo secesionista que quiere romper la legalidad y que no es aceptable, y lo que es el reconocimiento de los derechos históricos, que podría satisfacer a las clases medias catalanas para abrir un horizonte de acuerdo. No creo que pueda haber una solución de pacto si no se reconoce la singularidad de Catalunya como pueblo, como vieja nación que no pudo sobrevivir por separado a los poderes estatales”.

És reconfortant escoltar veus audaces com la d’aquest catedràtic de Madrid nascut a Baeza. Semblaria que la inflexibilitat ens té dominats, però com Galileu em surt de dir en veu baixa, ­tossudament: “E pur si muove”. Alguna cosa es mou… potser.