«En lloc de lluitar i esperar fins aconseguir-lo, es van entestar en un camí que havien de saber que no tenia sortida»

Estic convençut que el dia 1 d´octubre no hi haurà referèndum. I que és imprescindible trobar una solució pactada, abans que ningú no prengui massa mal. Perquè d´una altra cosa també n´estic segur: el dia 2 no serà un dia qualsevol ni tothom recuperarà la seva vida com si res no hagués passat. Per a molta gent serà el final d´una etapa d’esperança i d´il·lusió, transformada de cop i volta en frustració, rancúnia i «desafecció». Perquè el secular anticatalanisme, tan present en molts aspectes de la vida espanyola, haurà arrelat encara més, amb l´afegit provocador de les rialles pel fracàs. I, encara pitjor, la nova frustració provocada per uns polítics –és una manera de dir– que van començar una aventura que no podia tenir un bon final. I no m´estic referint als plantejaments jurídics, penals o polítics que se´n podien derivar. No, eren els que es podien suposar en un adversari que només havia d’esperar i aplicar unes lleis fetes a mida.
Els nostres polítics –és una manera de dir– no van voler acceptar que l´única manera d´aconseguir l´èxit era amb la complicitat d´Europa. I, problemes de mimetisme a banda, Europa només podia considerar una manera d´escoltar Catalunya: que fos la majoria dels catalans qui reclamés la independència. Mai el 47,8%. Perquè la majoria, els agradi o no als «processistes», és el 50,01% dels vots. I en lloc de lluitar i esperar fins aconseguir-lo, es van entestar en un camí que havien de saber que no tenia sortida. No vull malpensar més sobre les raons que van tenir. Però sí crec que, des d´aquí, algú els hauria de demanar responsabilitats. Perquè han cremat un camí, com a mínim, per a dues generacions. I això té un preu.