Els impulsors del referèndum de l’1- O no només defensen la convocatòria, sinó que actuen de martell d’heretges. És el cas d’alguns líders dels partits sobiranistes, de les entitats que oficien de guardianes del procés i de notables periodistes que l’ emparen. Ara el blanc de les crítiques és Catalunya en Comú, la formació d’Ada Colau i Xavier Domènech, que dissabte va decidir no cridar a votar els seus militants, però donar suport a la convocatòria com a mobilització de rebuig “a l’actitud criminalitzadora del PP”. La resolució intenta salvaguardar els equilibris interns dels comuns, fracturats per la tensió extrema de l’eix nacional –secessió, sí o no–, tal com passa en un grau o altre en la majoria de forces del catalanisme polític.

Aquest pressing a Catalunya en Comú, en expressió de Sergi Pàmies, ja el van patir abans altres forces de l’arc catalanista: primer es va dividir el PSC, després es va trencar CiU, es va produir l’escissió d’ Unió, la CUP es va partir en dues meitats… El resultat no és cap altre que l’amputació de l’arc de Sant Martí de la catalanitat que va glossar Joan Maragall: “El nostre poble està molt necessitat d’acostumar-se, en interès de tots, a veure’s unit més sovint per l’amor que per l’odi, i a respectar i a honorar els seus homes, sien del color que vulguen, mentre aquest color es composi amb l’arc del cel de Catalunya”.

Diumenge, en aquesta pluja de crítiques contra els comuns, la veu cantant la va portar Lluís Llach, que es va mostrar decebut per la “posició absurda” d’“una força transformadora hereva del 15- M” que és “una estafa semàntica”. “No pot ser que digui que participarà, però que el resultat no serà vinculant”, va advertir el diputat de JxSí. No és la primera vegada que Llach renya els que no pensen com ell. Ja havia amenaçat els funcionaris que no acatessin la llei de desconnexió. “En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, això obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran”, va alertar al març en una xerrada d’Òmnium Cultural a Sant Sadurní d’Anoia.

El diari francès Libérationes preguntava com l’autor de L’estaca, simbòlic himne de resistència, podia formular aquestes afirmacions: “Independentista visceral, dona testimoni d’un ressentiment contra l’ Estat espanyol que, paradoxalment, revela un mimetisme amb els seus antics censors”. Llach té tot el dret de criticar el règim del 78. Ja ho va fer aquell mateix any en una de les seves emblemàtiques cançons: “No és això, companys, no és això”. Tanmateix, hauria de saber que la frase la va encunyar José Ortega y Gasset el 9 de setembre del 1931: “Una quantitat immensa d’espanyols que van col·laborar amb l’adveniment de la República amb la seva acció, amb el seu vot o amb el que és més que tot això, amb la seva esperança, es diuen ara entre desassossegats i descontents: ‘No és això, no és això’. La República és una altra cosa. El ‘radicalisme’ és una altra. Si no, el temps ho dirà”.

El mateix es podria dir avui del procés cap a la República catalana.