• La nacionalitat catalana no neix de la Constitució, com molts pretenen ignorant la nostra història, sinó que està protegida i emparada a la Constitució perquè existeix

A dos mesos del primer d’octubre, ja és clar que no se celebrarà cap referèndum. El simple anunci d’aquest referèndum, que encara no ha sigut convocat en forma, ha propiciat una verdadera cascada de dimissions al Govern de la Generalitat, i ha provocat la més important i escandalosa crisi governamental des que Catalunya va recuperar el seu autogovern. Un autogovern portat pel Rei i el president Suárez des d’abans que poguéssim convertir-nos en un Estat de dret i que va propiciar l’enyorat president Tarradellas, verdader home d’Estat, fidel i lleial a Catalunya i a la legalitat trencada durant la guerra civil.

La denominada “astúcia” política, el secretisme i l’ocultació al Parlament de Catalunya -és a dir, a tots nosaltres- de les lleis que hipotèticament s’han d’aprovar mitjançant l’aberració jurídica de la lectura única, difícilment la societat catalana ho pot tolerar. L’ús dels fons públics de què disposa la Generalitat fruit dels impostos dels ciutadans per contravenir la llei és un frau i un delicte. El gran jurista català del segle XV Narcís de Sant Dionís, a propòsit de com havia de comportar-se el príncep, és a dir, l’única i reial autoritat política de llavors, va dir: “Princeps debet habere omni tempore perfectam et veram locutionem ut quaelibet se possit fidere in eo” (El príncep ha de tenir en tot moment perfecta i clara paraula, perquè pugui ser creïble).

Quina astúcia, quines lleis, quina pregunta, quin cens, quines urnes; qui garantirà la imparcialitat governamental, des de ja parcial; quina legalitat i, sobretot, amb quina legitimitat. Ningú amb dos dits de raó i de coneixement jurídic pot, en aquestes condicions, convocar seriosament aquest pretès referèndum.

ERRORS COMESOS

És hora d’abandonar aquest camí que una democràcia no pot ni ha de permetre. I és moment, també, que per part del Govern central es reconeguin els molts errors comesos en aquests últims anys, dels quals són responsables els partits polítics que s’han succeït en el poder respecte al tracte donat a Catalunya, al seu inalienable dret reconegut a la Constitució espanyola, la lectura de la qual, a la llum del seu extraordinari preàmbul, no deixa cap mena de dubte: “(…) Protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”.

Així doncs, la nacionalitat catalana no neix de la Constitució, com molts pretenen ignorant la nostra història, sinó que està protegida i emparada a la Constitució perquè existeix. Ja a la Constitució espanyola del 1812, a la qual Catalunya tant va aportar, el concepte de les Espanyes recollia la suma de les nostres diversitats i la grandesa de la nostra pàtria comuna.

Aquest és l’únic camí que ens permetrà continuar tots junts, estrenyent els nostres llaços afectius. No solament a Ultramar, com en aquella Constitució es va denominar aquella part d’Espanya i on tots els que habitem en aquesta Península tenim o hem tingut família, sinó també a Europa, pàtria natural i comuna de tots els que vivim en el seu petit però immens territori d’història i cultura a la qual ja, jurídicament i políticament, estem subordinats per crear un espai comú de progrés i benestar social.