El PSOE, a instàncies del PSC, ha llençat una proposta de reforma constitucional de base federal l’objecte de la qual seria aportar una solució dialogada per a Catalunya. El seu líder, Pedro Sánchez, s’ha compromès molt personalment i decididament en aquesta proposta, malgrat la seva contundent desautorització del referèndum que pretén portar a terme el Govern de la Generalitat.

La proposta de Pedro Sánchez té una virtut: està formulada i, per tant, representa una via per superar la invocada ­soledat del projecte del Govern de Ca­­talunya. La iniciativa del PSOE-PSC pot semblar pobra o, fins i tot, tardana; però és una proposta que trenca el no a seques que fins ara s’ha oposat a les ambicions sobiranistes. Partint del reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat, el PSOE-PSC recuperen el fil conductor de la ­reforma del 2006, per obrir un procés que recuperés allò que va generar un ample acord del Parlament català. Ara ja no té interès? Massa tard? Poc definida? Tot és opinable, però el procés ja no està sol. Hi ha més ofertes –o com a mínim una més­– al mercat. 

També, en unes declaracions en aquest periòdic, Ramón Tamames fa propostes concretes que reconeixen la singula­ritat de Catalunya i per a la qual es demana un ­reequilibri institucional. El Senat a Barcelona, el Ministeri d’Administracions Territo­rials també. Poc? Poc rellevant? Potser sí, ­però és una proposta que també està en el mercat de les ofertes. Sens dubte, tot plegat és l’expressió d’una voluntat de reconèixer que el problema hi és, que no és cap invent, i que la via del diàleg s’ha de veure acompanyada de propostes damunt de la taula.

Pedro Sánchez va fins i tot una mica més enllà i proposa que la famosa llista de les 46 reivindicacions que el president de la Generalitat hauria presentat, en el seu dia, al president Rajoy, sigui un punt de partida del diàleg que es ­reclama. Fins i tot, aquest cap de setmana, Rajoy ha volgut assenyalar com a model exemplar el seguit pel Govern basc per a l’actualització de la quota. El que representa, també, el reconeixement que Catalunya es mereix una re­visió del seu sistema de finançament que l’equipari en resultats als que assoleix el País Basc. L’exemplaritat ho és per tot: per la forma de negociar, però també pels resultats!

Bé, tot plegat es pot valorar com a poc interessant o que arriba –com s’ha dit– a destemps. Però seria absurd negar que al quietisme també l’acompanyen propostes que no s’haurien de menystenir. En tot cas, s’hauria de valorar qualsevol intent que pogués conduir a una solució dialogada. Pot ser que per concloure que no ha donat resultat; però no crec que ningú estigui en condicions de rebutjar qualsevol idea o proposta per parlar. Potser és molt difícil que aquest intent pugui produir fruits; però més difícil és encara que, sense parlar, es pugui resoldre res.

Tot sembla decidit. Però fins a l’últim alè d’esperança caldrà in­vitar al diàleg. Almenys aquesta és l’obligació que es deriva del sentiment democràtic que assegura la convivència. Segurament, en un moment tan proper a l’1 d’octubre, el que resulta més fàcil és el tancament de les respectives posicions. Tothom en les seves tesis i carregant les conseqüències a l’altra part. Perquè les conseqüències hi seran; perquè ja es comencen a viure. I no es preveuen bones. Ni amb aquestes perspectives no és possible, el diàleg?