El Parlament de Catalunya comença vacances dimarts i reprendrà la seva activitat el 16 d’agost amb el rerefons d’una desconnexió exprés l’objectiu de la qual és desmuntar la legalitat vigent i reemplaçar-la abans de l’1 d’octubre per una altra. La majoria parlamentària de JxSí i la CUP es veu amb ànim de reemplaçar en sis setmanes les lleis que han donat a Catalunya l’autogovern més gran de la seva història per d’altres dissenyades per a la hipotètica independència de l’hipotètic referèndum de l’1 d’octubre. Ningú no pot negar que l’objectiu és ­ambiciós. ¿Disposa aquesta majoria de vots i de prou suport social per embarcar-se en una revolució ­semblant en nom de més democràcia per a Catalunya mitjançant lectures úniques, limitació dels debats parlamentaris i fent el desentès dels dictàmens dels propis lletrats del Parlament i de les resolucions del Consell de Garanties Estatutàries, dependent també de la ­Generalitat? Com era de preveure, el Govern de Ma­riano Rajoy ha recorregut contra la reforma del re­glament davant el Tribunal Constitucional. La “so­cietat catalana necessita també que se’ls protegeixi d’un projecte radical i divisiu que s’intenta imposar per força”, va afirmar ahir el president després del Consell de Ministres.

El procés sobiranista aglutina sectors amplis de la societat catalana, però en aquest tram final està adoptant mètodes i procediments que són un vestit a mida de la CUP, partidària de transformar la societat de dalt a baix o de desconnectar Catalunya de la Unió Europea i l’euro. És a dir, el procés s’allunya d’aquells catalans còmodes amb la lliure economia i l’ordre com a factor de convivència i garantia de seguretat jurídica. Els vots imprescindibles de la CUP per mantenir viu el procés després de les eleccions del 27 de setembre del 2015 han tingut i tenen un preu molt elevat: van començar tallant el cap al president Mas –elegit de facto per les urnes– i han aconseguit la convocatòria d’un re­ferèndum unilateral –que no figurava en el programa de Junts pel Sí– que exigeix ara desvirtuar la mateixa essència del parlamentarisme a Catalunya. Sense aquest factor, resulta complicat entendre que forces parlamentàries com el PDECat o fins i tot ERC donin suport a una reforma que se sustenta en una majoria simple i una minoria en vots, conforme al plante­jament d’“eleccions plebiscitàries” que aquestes mateixes forces van donar als últims comicis. 

La paradoxa és que les forces sobiranistes invoquen la necessitat de trencar amb Espanya pel seu suposat dèficit democràtic i, en canvi, projecten un viatge a la ruptura que eludeix el debat parlamentari, tan imprescindible tractant-se de la llei més important des de la nit dels temps. Si reformar l’Estatut exigeix dos terços de l’hemicicle, és forassenyat que una majoria simple permeti furtar debats i donar un ritme accelerat a la desconnexió, una cosa que molt pocs ­governs democràtics del món poden veure amb simpatia. Un error habitual en el pensament sobiranista és creure que la seva visió d’ Espanya és compartida per la comunitat internacional, on ningú no posa en dubte que l’Estat espanyol és una democràcia inqüestionable.

Val a dir que no és una casualitat que tantes veus ­socials, econòmiques, jurídiques i polítiques es manifestin amb rotunditat i claredat sobre el mètode triat per emparar una consulta unilateral. Lluny d’enfortir la democràcia, la desconnexió exprés la debilita.