Abans, durant o després de la confrontació que està en marxa entre els governs de Catalunya i Espanya caldrà negociar un pacte. El sentit comú indica que el més intel·ligent seria assolir un acord de mínims o de màxims per evitar danys irreparables. La retòrica oficial a Madrid o Barcelona no va per aquí. Les institucions de l’ Estat estan responent judicialment als més petits trencaments de la llei per l’independentisme i el president Puigdemont acaba de dir que està disposat a anar a la presó si arriba al cas i, suposo, per convertir-se en un heroi.

Cap de les dues parts no està disposada a baixar a la llera del riu, construir un pont si no n’hi ha i entaular converses o negociacions per evitar que es trenquin més vaixelles de les imprescindibles. No tinc cap fórmula ­màgica per suavitzar un conflicte que s’ha enquistat entre l’ Estat i Catalunya. 

Sobra convicció i falta intel·ligència. Sembla que ve a tomb una de les batalles més exòtiques perpetrades al cor de l’ Àfrica entre França i la Gran Bretanya, al costat del riu Nil a la població de Fashoda, avui al Sudan del Sud. Es tractava de dominar aquell enclavament per as­- se­gurar-se les comunicacions dels imperis definits en la conferència de Berlín del 1886 en què es repartien a cop de punter, a­r­bitràriament, pràcticament tots els territoris africans.

Una expedició d’uns 400 soldats francesos van arribar a través del Congo i es van plantar a les vores del Nil. Al cap de pocs dies va aparèixer una petita flotilla de soldats britànics amb el general Kirtchener, l’heroi de Khartum, al capdavant. El general francès, Jean-Baptiste Marchand, va enviar una delegació per arribar a un pacte.

Els britànics els van rebre amb exquisida correcció, els van servir un te, i van comminar els francesos a marxar. Les anades i vingudes protocol·làries van durar diversos mesos. Ningú a Europa no sabia què passava a Fashoda. Però la delegació britànica enviava periòdicament retalls de la premsa francesa, absolutament dividida per l’injust cas Dreyfuss, l’oficial jueu que va ser condemnat a pena d’estranyament per raons antisionistes. Al final, els francesos es van desanimar i van aixecar el campament.

El cas no hauria tingut cap importància si la premsa colonialista de Londres i París no hagués convertit la falsa batalla de Fashoda en una gran confrontació, amb el cas Dreyfuss pel mig que va dividir la societat francesa com va demostrar Émile Zola en la seva cèlebre denúncia J’accuse publicada al diari L’Aurore. Eren altres temps i era tant el botí a repartir a les colònies africanes que ningú no volia perdre oportunitats. Una guerra entre França i la Gran Bretanya hauria estat absurda i inútil. Tots hi haurien sortit perdent.

No abandonaré la posició que he mantingut des que es va plantejar una confrontació amb l’ Estat al marge de la legalitat, de la falta de suports internacionals i de la divisió que s’ha produït a Catalunya en els últims cinc anys. La força de les institucions de l’ Estat actua a través dels tribunals i des del Govern Puigdemont es respon que es farà cas omís del que diguin els jutges espanyols.

Arribarà el punt que les declaracions passaran als fets concrets i la confrontació serà inevitable. El temps de la retòrica s’haurà acabat. El Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment la via exprés per a la desconnexió aprovada pel Parlament de Catalunya i acceptada pel president Puigdemont.

La CUP aprofita la seva força parlamentària decisiva per forçar calendaris i precipitar el xoc, que és la màxima prioritat dels deu diputats que mantenen el Govern i que van decidir a finals del 2015 prescindir d’ Artur Mas al capdavant de la Generalitat. La CUP no es mou de la dialèctica que si les coses no es resolen com ells volen sempre els quedarà el carrer, que és on pensen anar si s’endarre­reix o es corregeix el pla secessionista. La CUP vol la independència ràpida i, de passada, posar-ho tot de cap per avall per fomentar la revolució anti­capitalista. O ara o mai, deuen pensar.

Tot i que pugui semblar il·lús, penso que hi ha temps encara d’assolir un pacte d’Estat que recuperi la confiança mútua i permeti establir amb els canvis que es requereixin un període d’estabilitat per afrontar amb més profunditat una nova situació.

És hora d’estadistes i no d’herois o estrategs a curt termini que tenen com a ambició màxima guanyar les pròximes eleccions. En situacions d’extrema tensió es poden prendre decisions irreversibles.

Tots els conflictes comencen amb grans i eufòriques conviccions sobre la victòria que s’assolirà tard o d’hora. Si mirem pel retro­visor de la història europea contemplarem moltes expectatives que van resultar ser ­falses perquè no van tenir en compte la for­talesa de l’adversari ni la unitat interna ­necessària. No és mai tard per assolir un ­pacte d’Estat amb cessions per ambdues 0bandes mirant al futur amb generositat i obertura de mires.