Quan falten dues setmanes perquè acabi el mes d’agost i davant la bonança d’un primer semestre que ha donat senyals més que positives ­sobre el bon moment de l’economia mun­dial, que creix un 3,4%, és necessari plantejar-se què s’ha de fer per no truncar aquesta tendència. I és que, en moltes ocasions, és més recomanable pensar a no espatllar les coses que van bé, abans que entossudir-se a introduir frens amb la ingènua visió d’ob­tenir suposades millores sobre el que ja ­funciona.

Sens dubte, els nuvolots que, fa tan sols un any, amenaçaven d’interrompre la fa­vorable evolució econòmica han desapa­regut. Per exemple, les eleccions a França han restat incertesa a la inestabilitat política europea; també al Regne Unit, els ciu­tadans britànics han donat la seva preferència cap a un Brexit suau, i la previsió d’una corba ascendent en el preu del ­petroli serà més moderada del que semblava inicialment. Alhora, els indicadors del PIB i de l’atur són també molt positius, en el nostre entorn i, molt especialment, a ­Catalunya. 

És obvi que cal treballar per reduir la precarietat en el mercat ­laboral i la desigualtat, i també promoure la formació i la inno­vació com a recepta principal per ser més competitius i eficients. ­Però el que és fonamental va ­raonablement bé.

D’alguna manera, tot això significa que, d’una banda, no es fan tan malament les coses des dels ­governs responsables d’orientar les polítiques públiques i executar les reformes necessàries i, d’una altra, que els mateixos ciutadans prenen les seves decisions atenent els seus interessos i fins i tot corregint resultats electorals que, han entès, no beneficiaven el bé comú ni el progrés dels seus països.

En els últims anys m’he referit al factor polític com el principal interrogant a Europa. Amb tota seguretat, l’extrema i radical tensió política a Espanya davant del referèndum de l’1 d’octubre és avui un dels principals factors d’incertesa a Europa. És trist i decebedor que des del 2010 no s’hagi pogut establir un procés de diàleg, negociació i pacte entre el Govern d’ Espanya i la Generalitat de Catalunya.

Catalunya demana, espera i mereix una proposta. Una proposta que es podria articular entorn dels següents punts: el reconeixement explícit de Catalunya com a ­nacionalitat, segons ja es contempla a l’ar­ticle 2 de la Constitució; l’ampliació de competències en matèria de gestió tributària; l’adequada dotació pressupostària per atendre l’execució d’inversions en infra­estructures rellevants, com és el corredor mediterrani; la reforma de les administracions territorials; i, finalment, la presència de Catalunya en àmbits internacionals.

L’administració pública ha de procurar que els serveis fonamentals d’un país fun­cionin, i que tinguem la certesa que s’apliquen prou recursos a les necessitats de ­ciutadans i empreses. En definitiva, que no es trenqui el que va bé, però que no falti l’impuls per resoldre els problemes i compensar els dèficits que són evidents des de fa tant de temps.

És inconcebible, per exemple, que durant aquest mes d’agost l’aeroport de ­Barcelona hagi estat una vegada més ­objecte de tantes incidències que han perjudicat molts viatgers i que han afectat, sense cap dubte, la imatge de la ciutat Barcelona, que gaudeix d’una magnífica reputació i és una destinació desitjada pel turisme i pels inversors.

Tenim l’obligació de protegir i millorar la projecció de Barcelona i Catalunya al món, i no podem permetre’ns assistir a l’espec­tacle d’un aeroport col·lapsat per la vaga d’uns empleats dels controls de seguretat, que depenen d’una empresa subcontractada per Aena. Un aeroport d’una ciutat com Barcelona és un servei públic de primer ordre. Potser seria recomanable que els concursos públics per a serveis essencials, que es resolen des d’empreses i operadors fonamentals per a un país, s’atenguin amb els recursos pressupostaris suficients.

En la vida, evitar problemes depèn, en bona mesura, d’anticipar-s’hi. És a dir, d’actuar amb previsió i planificació. Quan una crisi esclata, ja molt poc s’hi pot fer. Només esperar que passi la tempesta i desitjar que els danys siguin moderats per afrontar en millors condicions l’endemà.

Per aquesta raó, des de l’àmbit empresarial entenem que ara hem de procurar que tot allò que fun­ciona segueixi el seu curs; que allà on es detecten problemes, s’avancin solucions i es corregeixin errors; i finalment, perseverar i insistir, tant com calgui, que en aquests moments transcendentals no és la capacitat de resistència el que­ importa, sinó escoltar, parlar i gestionar activament els problemes, que això justament és comprometre’s amb el benestar dels ciutadans.