Dues setmanes seguint a molta distància la realitat política, que es pot convertir en una obsessió quan es viu molt enganxat o involucrat a ella, et permeten descobrir que els corrents de fons romanen inalterables. Continuen els mateixos titulars i declara­cions, amenaces invariables sobre el que pensen fer els principals protagonistes. Els problemes que té qualsevol societat democràtica poden variar en els temes, però no en el grau d’intensitat. Els conflictes són inevitables als països lliures.

He rellegit el breu assaig de Josep Ferrater Mora sobre les formes de la vida catalana, escrit fa ja més de mig segle, i s’hi poden detectar algunes de les sorpreses que ens assalten al comprovar la confusió en la qual vivim. Diuen que Tarradellas va dir que es pot fer tot menys el ridícul. Ferrater Mora no entra en aquesta descripció, però sí que apunta que als catalans no els agrada gaire que els prenguin per incompetents.

Penso que un dels trets del moment ac­tual és la incompetència d’una classe polí­tica que actua com si la comunitat inter­nacional aprovés tots i cadascun dels moviments cap a la independència, com si l’ Estat estigués d’acord amb els passos fets fins ara pel Govern de Catalunya i com si els ca­talans penséssim tots el mateix sobre el ­referèndum i la independència.

Ferrater Mora parla també de la mesura, sobretot en la capacitat de saber distingir entre l’ideal i la realitat, dos conceptes que cal reconèixer-los tal com són i procurar acostar-los, però no confondre’ls mai. En els esdeveniments que s’apropen es detecta falta de competència i una certa confusió entre el voluntarisme, l’astúcia i una ocultació al Parlament i a la societat catalana sobre com se celebrarà el referèndum previst per a l’1 d’octubre.

La incompetència pot ser volguda, cal­culada, però en qualsevol cas demostra un desconeixement de les regles del joc per dur a terme una ruptura saltant-se la legalitat, tant de l’Estatut com de la Constitució.

Mariano Rajoy pot estar abusant de la seva posició de força i pensar que amb quatre recursos al Constitucional es resoldrà un conflicte en el qual els populars van encendre la metxa aconseguint milers de firmes en contra de l’Estatut del 2006 que va ser ­ratificat pel Congrés i pel poble de Catalunya en referèndum i que en la sentència del TC del 2010 va ser incomprensiblement purgat amb un gran ribot, segons va ironitzar sarcàsticament Alfonso Guerra.

Aquell despropòsit tant polític com jurídic va promoure el corrent de desconfiança que afecta totes les parts implicades. Si no es recupera la confiança mútua serà impossible establir les bases per a un pacte que al final s’haurà d’assolir siguin quines siguin les conseqüències a curt termini de la confrontació que està en marxa.

L’aliança entre Junts pel Sí i la CUP per investir Carles Puigdemont no va ser una incompetència, sinó un error. El mateix que havia costat el càrrec d’ Artur Mas i el que ha condicionat el calendari del procés en els últims divuit mesos. La CUP actua de portaveu revolucionari establint la fórmula que sense desobediència no hi ha independència. La diputada Anna Gabriel ha repetit que el que està en joc és “la ruptura amb l’Estat espanyol”. La resta són discursos d’un paisatge que adopta moltes i diverses tonalitats.

El llenguatge cupaire marca moltes pautes polítiques davant el silenci de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que no saben com oferir una alternativa independentista sense el sabor revolucionari que impregna el discurs de diverses faccions de la CUP. Quan el conseller Santi Vila s’atreveix a criticar les línies leninistes dels cartells de propaganda cupaire és immediatament assenyalat perquè abandoni el Govern ja que Vila pot ser “molt bo per a un país de rics, però no per a un país de gent pobra”.

Els deu diputats de la CUP tenen la representació que va sortir de les urnes i han utilitzat els seus vots per a la investidura i per assenyalar el camí més ràpid i expeditiu cap a la república catalana. El vell partit de re­ferència a Catalunya –ara anomenat PDECat– s’atreveix a plantar cara al discurs de la CUP, que acusa de “dogmatisme i superioritat moral”. Esquerra no dedica temps ni esforços a contradir els socis que els donen suport a la Cambra. La divisió entre les ­forces polítiques de l’independentisme no és tàctica ni estratègica, sinó obertament ideològica.

Aquelles formes de la vida catalana que Josep Ferrater Mora resumeix en el seny, la mesura i la ironia sembla que estan de vacances des de fa uns anys. Caldrà recuperar-les abans o després de l’1- O per no trencar les vaixelles que adornen el nostre patrimoni col·lectiu, que és plural i que acaba sempre inclinant-se cap al centre de gravetat, evitant caure en els extrems utòpics.