Es bo reflexionar sobre la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república ( LTJ) per si les seves disposicions poguessin inspirar millores en qualsevol de les ordenacions presents o futures. Em centraré en dos punts en què la comparació amb la realitat espanyola pot resultar interessant: la nacionalitat i el poder judicial.

La nacionalitat determina la ciutadania i, en conseqüència, els drets polítics de les persones. És un assumpte important, i l’ LTJ comença definint la nacionalitat d’origen. L’atribueix a les persones que, amb nacionalitat espanyola, estiguessin empadronades a Catalunya abans del 31 de desembre. A partir d’aquí, el sistema amb prou feines difereix del model espanyol. Tenen la nacionalitat d’origen els fills de pare o mare amb nacionalitat catalana. La diferència, menor, que pot ressaltar-se és la que afecta l’adquisició de la nacionalitat per als qui no puguin tenir-la per raó d’origen: mentre que l’ LTJ requereix cinc anys de residència, la normativa espanyola n’exigeix deu, tot i que els rebaixa a cinc per als ciutadans de països amb especials vincles històrics amb Espanya (per exemple, els iberoamericans) i els jueus sefardites, sigui quina sigui la seva nacionalitat. La proximitat entre l’LTJ i la configuració de la nacionalitat espanyola és òbvia, i l’LTJ, a més, busca calmar els dubtes dels qui temen que sigui incompatible la nacionalitat catalana amb l’espanyola. Explicita que la catalana no exigeix la renúncia a “la nacionalitat espanyola ni a cap altra” (art. 9.1). Ara bé, cal recordar que les condicions de compatibilitat de la nacionalitat espanyola amb qualsevol altra són decidides sobiranament per l’ Estat espanyol, que pot establir les incompatibilitats que desitgi.

Si en la regulació de la nacionalitat l’LTJ crearia un marc substancialment igual, pel que fa al poder judicial em sembla que aniríem a pitjor. La configuració del poder judicial a Espanya és criticada per la influència que exerceixen els partits en els nomenaments del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Doncs bé, l’LTJ, a parer meu, planteja un model en el qual la independència judicial és encara més vulnerable. La clau rau en la regulació de la comissió mixta de la sala de govern del Tribunal Suprem i del Govern de Catalunya (art. 72). Sota la presidència de qui ostenti la del Tribunal Suprem, hi ha com a vicepresident el conseller de Justícia. Se li afegeixen quatre membres de la sala de govern, elegits per ella, i quatre persones designades pel Govern. Ja hi ha, així, una proximitat inapropiada entre l’executiu i el poder judicial, perillosa per a la independència d’aquest si considerem que d’aquesta comissió en depèn el nomenament del president del Tribunal Suprem, entre altres atribucions. Però és que, a més, resulta que depenen del Parlament els nomenaments dels presidents de les sales en què es divideix funcionalment el Tribunal Suprem: els designa per majoria absoluta la Cambra. No hi ha cap intervenció directa comparable al Consell General del Poder Judicial. I quan intervenen el Congrés i el Senat per designar vuit dels seus vint membres, es requereix una majoria reforçada de 3/5 perquè cada Cambra en designi quatre. Existeix intervenció dels partits, sens dubte, però almenys han d’esforçar-se per assolir una majoria més àmplia.

L’LTJ seria equivalent a una constitució provisional, norma suprema i organitzadora dels poders del nou Estat. Tot i això, pel que fa al poder judicial, empitjora el marc institucional de la seva independència i menysprea el consens necessari en les intervencions parlamentàries. Un país nou? Potser. Però, així, seria pitjor.