La civilització és això que identifiquem com una gradual reducció de les incerteses. És o hauria de ser una aspiració de tot ésser humà i de tota societat informada: eludir situacions de sotsobre personal o col·lectiu, evitant generar problemes que no tinguin solució o en què no resulti senzilla. Per això alguns no acabem de comprendre la sobtada eclosió de l’inde­pendentisme a Catalunya; entenent per sobtada la pràctica desaparició del ca­talanisme polític com a identitat compartida en mans d’una inusitada adscripció al secessionisme per part de gent que no s’havia pronunciat per aquest objectiu, i ni tan sols ho consideraven com a hipòtesi de futur.

La independència és una reivindicació que va alternant-se a cada pas amb el dret a votar sobre ella. Fins al punt que els dos conceptes es confonen en un equívoc que sembla dominar un ampli espectre de posicions polítiques. Es demana llibertat per organitzar un referèndum en nom dels qui desitgen votar-hi i, alhora, es defensa la constitució d’un Estat propi en forma de república, que provaria d’establir-se via fets consumats si s’impedeix la consulta. No hi ha escapa­tòria. No queda marge per a l’objecció; atès que el Govern Rajoy es nega a explorar possibilitats de concedir carta de naturalització legal al referèndum de sí o no a la desconnexió definitiva, aquest trànsit d’obrir-se pas de ­ facto davant l’embolic de recursos i iniciatives dirigides a fer valer l’ Estat de dret a Catalunya.

La idea que ressona és que Catalunya pot aixecar un Estat de dret propi, construït a partir de la insubmissió prevaricadora exercida o liderada per un poder de l’ Estat constitucional, la Generalitat. El singular d’aquesta revolució de vellut és que se sosté sobre l’existència d’un poder establert en forma de comunitat autònoma. És el que confereix seguretat a la causa, encara que el Govern central procedeixi al control sobre les despeses de l’ Executiu autonòmic o s’esmenti l’article 155 de la Constitució espanyola. L’edifici independentista té uns fonaments forts, els de la Generalitat de Cata­lunya, la qual cosa indueix a la sensació que és viable.

L’independentisme ha aconseguit instal·lar tant entre els seus seguidors més entusiastes com entre molts d’altres la idea que el procés és irreversible. Fins al punt que les incerteses que comporta una aposta tan arriscada no són tals per als qui hi participen. La pugna entre la legalitat vigent i aquella altra legalitat que esbossa l’independentisme governant no és desigual només perquè l’ Estat de dret disposi de mecanismes per impedir que es pugui celebrar el referèndum. És desigual també perquè l’independentisme juga amb l’avantatge d’obtenir la confiança del públic sense necessitat d’explicar exactament en què consisteix el seu projecte final. La confrontació amb el poder central fa de la incertesa el terreny idoni per eludir responsabilitats i preguntes.

Les càbales sobre la manera en què es desenvoluparan els esdeveniments i la tenacitat mostrada per l’independen­tisme governant en la decisió d’amollar amarres respecte a l’ Estat constitucional han ­deixat en segon pla el problema de la cohesió social a Catalunya. L’opció seces­sionista es presenta com una àmplia minoria que camina en favor de l’ Estat propi sense mirar enrere, perquè la seva certesa es basa en el fet d’haver cremat les naus que poguessin permetre el retorn al punt de partida. La situació dibuixa una societat conscient del seu destí –la integrada pels qui es mantenen en una permanent mobilització– dins d’una societat que es veu arrossegada en el seu conjunt. La mateixa formulació de la pregunta del referèndum de l’1-O, la disjuntiva de la qual és entre la república independent de Catalunya o deixar les coses com estan, és reveladora de com l’independentisme prova d’ esquivar les diferències entre els catalans i el mateix plura­lisme reduint les op­cions de futur a aquestes ­dues. La primera representaria el consens assolit entre els independentistes reunits en sessió contínua. La segona identificaria la resistència a la secessió com una pretensió malèvola, atès que no hi ha arguments per defensar que segueixin les coses com estan. Així és com germina una concepció entre assimilacionista i excloent de la ­voluntat popular.

Assimilacionista, perquè la pluralitat seria un estadi a superar mitjançant la de­cantació d’un poble únic. ­Ex­cloent, perquè aquells que es neguin a ser partícips d’a­quest procés es veuen assenyalats com a ­aliens al destí comú. En el fons, és la divisió entre els qui viuen en el desfici i els qui no senten cap incertesa.