• És molt estrany que en un referèndum que pretén ser l’expressió màxima de la democràcia sense límits ni lligams legals, només es llegeixi als balcons una única síl·laba: ‘Sí’

Malgrat el soroll en la convocatòria unilateral del referèndum de l’1-O hi ha silencis que són tota una imatge: valen més que mil paraules. El silenci del No. És molt estrany que en un referèndum que pretén ser l’expressió màxima de la democràcia sense límits ni lligams legals, només es llegeixi en els balcons una única síl·laba: . Els primers que es van atrevir a dir no, a advertir que el primer d’octubre no es comptés amb ells, exercint el democràtic dret d’abstenir-se, van ser atiats per les esquerres alternatives amb un cartell amb un ‘no votis’ en boca d’un Franco ressuscitat.

Preguntem-nos quin referèndum europeu presenta un paisatge urbà on només és visible la posició del govern, el . Preguntem-nos per què als balcons no apareix el No. La concentració a les places dels ajuntaments contra els alcaldes esquerps en cap cas va ser per defensar el dret a decidir dels ciutadans. Tots sabien que, com en el 9N, les votacions es farien en els instituts i altres locals, tots propietat de la Generalitat. Cridaven per silenciar el No a l’1-O i convertir-lo en Si, pressionar els ajuntaments dissidents a deixar de ser-ho i sumar-se als set-cents que donen suport al Govern JXSí, la CUP i al seu president. Volien que el mapa de Catalunya no fos un mapa de debat, sinó un mapa d’adhesió.

Es viu la llei del silenci del no, ja sigui para no votar, ja sigui per votar No. El procés ha despullat de prestigi social i polític la dissidència. El diguem no, de Raimon, només s’admet en el cançoner, no en el discurs hegemònic sobiranista. Ni tan sols en una organització plural com els Comuns, amb un 41% que va votar en contra de participar l’1-O, cap de les seves veus públiques es pronuncia pel No. Fan més que mobilitzar-se, es mobilitzen pel Sí a la independència posat que ells seus  van caient en les seves declaracions amb les fulles del calendari. Els qui diuen què votaran, votarien . I els qui no, donen pistes. No votaran no.

Quan l’independentisme assenyat se sent incòmode sempre té un recurs fàcil: el PP. Ha entrat amb la llei en la faixa i la delicadesa d’un elefant en una terrisseria, convertint la Constitució en un codi penal que igual serveix per detenir a un director general que per perseguir galledes de pega o arrencar cartells que diuen el que porta més d’un quinquenni dient TV3.

No obstant això, els responsables del miracle de convertir un sol poble de Catalunya en dos, no estan a la Moncloa sinó en el Palau de la Generalitat. Què hem fet per merèixer això, tant el meu veí que esmorza amb l’estelada com jo, que em prenc cafè sense sucre? De què ha servit tanta mobilització de milions de persones, tanta energia social malgastada? Mai tants s’havien mobilitzat tant i mai havien aconseguit tan poc. El Govern del tripartit en tres convulsos anys va aprovar un Estatut votat per la gent de Catalunya, sense ERC ni la CUP, però set anys de clamorós Govern independentista no han servit ni per saber qui pagarà les nòmines als funcionaris el mes vinent.

El procés que ha subjugat a mitja Catalunya, s’assembla més en l’hora de la veritat al malson que va començar amb les 48 hores negres del Parlament, amb una presidenta que no sap presidir i amb un president que no sap què dir quan no li pregunta la Terribas, que a aquell país que prometia posar-nos gelat per postres cada dia. A hores del desenllaç sembla que el nostre Govern sigui d’adolescents enrabiats de Rebel sense causa que no pensen saltar del cotxe en marxa, sinó salvar-se conduint el cotxe a l’abisme amb nosaltres a l’interior.

Després de practicar tants anys la valentia de la imprudència, no s’atreveixen a practicar la valentia del sentit comú. L’1 d’Octubre anirà com anirà, però si algú no ho remeia, perdrem tots. El dia 2 despuntarà, que no serà poc, però la política no tornarà a ser igual. Als crits del carrer se sumaran els crits del silenci, el somni estelat es despertarà amb cara de miratge, la nova política haurà perdut la innocència, i la vella política haurà perdut l’oportunitat de servir per fer política. I l’acord de la Constitució del 78, amb les seves llums i les seves ombres, seguirà sent el moment més alt de la democràcia espanyola. Sobretot, si es compara amb aquest setembre negre.