Aquest agost l’independentisme ha comès ­errors polítics d’envergadura que situen el Govern central en més bona posició per afrontar el desa­fiament de l’1 d’octubre. El més greu de tots ha estat la manipulació de la manifestació del 26 d’agost a Barcelona. Va resultar no només basta, sinó també deslleial envers la so­cietat cata­lana que en la seva im­mensa majoria es va comportar de manera conforme a la naturalesa de la convocatòria. La transformació d’aquesta protesta ­popular contra el terrorisme en un acte d’exhibició separatista hostil, selectivament representat entorn del Rei i el president del Govern espanyol, no ­només va ser una mostra d’insen­sibilitat, sinó també de debilitat, i va evocar altres manipulacions de record infaust que tant cost polític van tenir per al Partit Popular. En aquesta línia s’inscriuria la negativa d’Inte­rior, primer, i l’admissió, després, d’haver rebut una alerta de la in­tel·ligència dels Estats Units desdenyada per la seva “baixa credibilitat” i els atacs a periodistes i mitjans per haver presentat aquesta notícia. El major Josep Lluís Trapero ha quedat en mal lloc després d’una irrupció sòbria i prometedora. Què va fer que anés canviant de professional a secundari del conseller Forn?

Tot això tindrà conseqüències per al secessionisme que –un altre greu error– es va vantar durant la gestió policial i política dels atemptats que la Generalitat, a través dels Mossos d’Esquadra i el funcionament de la seva administració, havia aconseguit enfosquir l’ Estat espanyol de tal ­manera que es comprovava així la ­viabilitat d’un altre de català inde­pendent. Un missatge contradictori amb el mantra anterior que jus­tificaria l’intent separatista: la insu­ficiència de l’actual autogovern per curullar les aspiracions d’una bona part dels catalans. En aquest elenc d’errors no es pot deixar d’apuntar la precipitació sobreactuada i autocomplaent sobre el funcionament de la policia catalana en la repressió dels crims terroristes, obviant –val el mateix per als cossos i forces de ­seguretat de l’ Estat i per al CNI– els molt seriosos errors anteriors als crims en la detecció de la cèl·lula gihadista.

Un altre error de dimensions encara per determinar és la proposició de llei de transitorietat jurídica i fun­dacional de la república, que con­formaria un nou Estat enformat en uns criteris que no passarien els ­filtres de qualsevol democràcia ­liberal del nostre entorn. Com s’ha escrit, aquest text compon una autocràcia. El conjunt de normes en ­potència que pretén regular el re­ferèndum i la transitorietat catalana cap a un Estat republicà inde­pendent, tant pel fons com per la ­forma, configuren un autèntic “cop d’ Estat jurídic” com ha denunciat Foment del Treball i com ha argumentat el catedràtic Javier García Fernández ( El País, 31/VIII/2017) en el seu article titulat “ El ­autogolpe independentista”. Aquest expert en dret constitucional denuncia que no cal que hi hagi violència perquè es perpetri ni un cop d’ Estat ni un autocop, n’hi ha prou que es produeixi una anul·lació de l’ordre jurídic vigent i la seva substitució per un altre d’il·legítim segons descripció de Hans Kelsen.

La manera evident d’anar ajornant de les autoritats catalanes –falta menys d’un mes per al referèndum sense que hagi estat regulat i, per tant, tampoc convocat–, en combinació amb una trompeteria discursiva que aparenta una seguretat impostada, revela que el secessionisme és molt lluny de controlar les pautes finals del procés i que, per més que menyspreï les institucions de l’ Estat, li imposen respecte. A hores d’ara, els diputats del PDECat i d’ERC continuen al Congrés i els dos partits mantenen els seus escons al Senat: un altre comportament contradictori. Es tracta d’un joc de suposada astúcia que ha derivat cap a la incompetència i el desconcert. També cap a la tossuderia. Hi havia raons inapel·lables per alterar l’agenda política. No només els atemptats del 17- A imposaven un nou marc de referències i prioritats. També la negativa internacional a qualsevol receptivitat secessionista –vegeu el solitari ­viatge del president Puigdemont a Dinamarca– aconsellava una correcció de rumb com bé suggerien els càrrecs públics purgats en els últims mesos pels seus raonables dubtes i cavil·lacions davant un procés en estat crític.

Al president del Govern central se li poden atribuir indubtables responsabilitats polítiques en l’estat de la qüestió ­catalana. Però no, sens dubte, haver errat en l’estratègia desplegada aquest mes d’agost. No ha obstaculitzat en absolut el protagonisme de la Generalitat en la pitjor crisi de seguretat que ha patit Catalunya –també la resta d’ Espanya– i ha aplicat el principi de subsidiarietat de l’ Estat, persistint en un discurs que, d’una banda, ha cridat a la unitat i a la coordinació i, d’una altra banda, ha desatès totes i cadascuna de les provoca­cions que se li han llançat perquè cometés l’error de ­picar l’ham que tan òbviament li oferien determinades situa­cions i declaracions. Mariano Rajoy no és que redimeixi les seves omissions, però refà les seves maneres polítiques actuant ­així, suportant no poques crítiques per la seva estratègia tova (està descartat l’article 155 i qualsevol mesura que no sigui proporcional per impedir el refe­rèndum, encara que no l’ apli­cació de la llei de Seguretat Nacional), que procedeixen tant de sectors dels ­cossos i forces de seguretat de l’ Estat, com de no pocs mitjans de comu­nicació i de membres del seu propi partit. L’equidistància políticament correcta exigiria contrapesos a aquesta anàlisi. No n’hi ha. La ­conducta canicular del secessionisme no ha estat tolerable. Ha estat vergonyosa i ofensiva en el nivell que importa: l’institucional. La dignitat del rei Felip VI el dia 26 d’agost a Bar­celona i la contenció intel·ligent de Mariano Rajoy projecten la millor imatge de l’ Estat en aquesta crisi d’altíssim voltatge.