L’1 d’octubre ja es aquí. La gravetat i la incertesa dels esdeveniments en els propers dies no esborra, a parer meu, una doble evidencia. Ni el Govern espanyol guanyarà per deu a zero, ni la república catalana naixerà, ex nihilo, el 2 d’octubre. Sense tornar a valorar els arguments sobradament esgrimits per ambdues parts, el moment pot resumir-se així: L’independentisme català arriba al dia elegit, amb una estratègia política, mescla d’un abrandat crit d’ aux urnes citoyens, acompanyada de recursos jurídics davant qui no reconeix. El Govern del Partit Popular utilitza asprament i abusiva la legalitat vigent, per amagar una clamorosa incompetència política. Asfixia financerament la Generalitat, envaeix i reprimeix drets democràtics fonamentals com els d’expressió, reunió i fins i tot permet detencions arbitràries de càrrecs públics. Sembla talment una operació gàbia. Més ben dit, seria com una còpia patosa i políticament desastrosa de les exitoses opera­cions gàbia dels nostres Mossos d’Esquadra. Ara bé, amb independència de la gravetat dels fets, dos coses semblen segures. D’una banda, la identitat catalana en sortirà reforçada, perquè en un marc democràtic, el catalanisme no deixarà de créixer ni de buscar nous instruments per assolir la màxima autorealització. D’altra banda, una Espanya moderna, democràtica i vigorosa necessitarà ineludiblement el concurs del dinamisme, creativitat i capacitat d’una Catalunya sense limitacions ni entrebancs si vol seguir sent respectada internacionalment.

No se sap com, ni en quins marcs i formats, però després del xoc institucional, s’imposarà el restabliment del contacte i diàleg polític entre les forces polítiques catalanes i espanyoles. La gran complexitat del problema , la clamorosa falta de diàleg inclusiu i respectuós entre les parts obliga els partidaris de la política del pacte i de l’entesa a córrer el risc de caure en un fàcil i còmode receptari de solucions purament especulatives. Tot amb tot, en la meva opinió, les premisses d’un nou i possible acord haurien d’incloure i resoldre i almenys les següents qüestions:

A) Reconeixement, respecte i lleialtat recíproca entre les dues identitats nacionals. La identitat o sentiment de pertinència no es mesurable, no pot valdre més una que l’altra. Igual que la dignitat, no s’ha de quantificar. S’ha de respectar en el que es: el sentiment dels qui se senten formant part d’un poble. Caldria, doncs, un reconeixement recíproc, solemne i explícit, d’una nació catalana, sense Estat, i una nació espanyola, fins ara, detentora exclusiva de l’Estat dibuixat a la Constitució del 78.

B) Regular una nova relació entre la Generalitat i el Govern de Espanya que almenys inclogui la resolució dels següents contenciosos: 1) Competències exclusives en l’àrea identitària: llengua, cultura, educació. 2) Competències financeres amb l’ordinalitat com a principi rector d’un nou acord fiscal, tot creant una Agència Tributària compartida. 3) Competències político-administratives entre les quals sobresortirien: l’establiment d’una correlació entre l’aportació catalana al PIB i compromisos d’inversió estatal. Consorciar amb la Generalitat totes les actuacions inversores del Govern central a Catalunya per assegurar-ne l’efectiu compliment.

C) Restablir plenament el paper de la Generalitat com a representant ordinari i únic de l’Estat a Catalunya. Situar diputacions i ajuntaments sota la jurisdicció de la Generalitat.

D) L’acord resultant caldria posar-lo a votació a Catalunya, abans d’incorporar-lo al nou marc constitucional, via disposició addicional o el que millor convingui.

Els que, des de un catalanisme de llarg recorregut, hem rebutjat sempre la topada al tot o res, pel vici d’explorar sempre el diàleg i el pacte, ens trobem des del primer dia orfes de resposta i/o senyal d’ambdues parts. Però, naturalment, sempre qui més pot es qui té més responsabilitat, i el clamorós silenci del senyor Rajoy ens obliga, una vegada més, a recórrer a la pirueta, avui fàcilment ridiculitzable del arbitrisme apodíctic. Un articulista d’aquest diari es preguntava fa molt poc si el silenci no ens feia responsables i si no calia trencar el silenci. Aquesta es la meva resposta a les seves reflexions. De fet, podria resumir-se en un desig que, de fet, tradueix molts anys de lluita i treball polític. Es tracta de construir un nou significant per a una Espanya moderna i democràtica amb una Catalunya nació que vol ser distinta però no distant.