• Pretendre substituir la legalitat espanyola per una nova legalitat catalana és una barrabassada jurídica i política

L’independentisme afronta una setmana crucial que em fa recordar aquella pregunta de Conversacón en la Catedral: ¿quan es va espatllar el Perú? ¿Quan va derrapar l’independentisme?  

Les teories conspiratives de la història, o les seves lectures unidireccionals, acostumen a ser falses. O incompletes. L’independentisme no va sorgir per una conspiració d’Artur Mas des de la Generalitat. Ni per la protesta generada per la crisi econòmica. Ni pel que alguns anomenen el «rentat de cervell» de TV-3. Ni pel tracte fiscal que rep Catalunya. Ni perquè Espanya sigui un «Estat opressor». Ni perquè el catalanisme abracés el segle XXI. Ni per l’«adoctrinament» dels nens catalans als quals el ministre Wert volia espanyolitzar.

Tot ha pogut contribuir-hi. Però la legitimitat de l’actual independentisme té la seva partida de naixement en la ruptura d’expectatives que sobre una Espanya inclusiva, una Espanya que amb prevencions anava digerint la seva pluralitat, va suposar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 respecte a l’Estatut votat quatre anys abans en un referèndum.     

També per la confusió sobre les causes d’aquell fracàs, originat pel tancament del PP i per la lluita caïnita entre el PP i el PSOE. Però també per la divisió catalana. El tripartit volia que l’Estatut consagrés el desterrament de CDC del poder. Artur Mas –mitjançant el pacte amb Zapatero– ho va assumir com l’oportunitat de trencar l’entesa antinatural d’ERC amb el PSC. I tots junts van oblidar que malgrat que el PP havia perdut (per la bogeria d’Aznar amb l’Iraq) era, i segueix sent, el partit de mig Espanya, la conservadora. I com que en la història admetre els errors propis tampoc és usual, la culpa es va descarregar a l’Espanya inquisitorial.    

I d’aquest mixt de protesta i confusió neix la legitimitat de l’independentisme, que salta de màxims del 25% abans de l’Estatut a cotes del 40-45% després de la majoria absoluta del PP a Espanya i al 47,8% en les eleccions plebiscitàries del 2015, plantejades com el referèndum prohibit. Aquest és l’ascens de l’independentisme. ¿Quan va derrapar? Al meu entendre, quan va interpretar que el 47,8% era una victòria que legitimava la independència. Un esforç més… i llest. No era així. L’independentisme va sumar el 39,4%, i fins al 47,8% s’hi va arribar amb la CUP, que no només vol la independència sinó enterrar la societat occidental. A més a més, el 47,8% no és el 50,01%, i tampoc es trenca un Estat europeu amb el 51%.    

L’independentisme va proclamar victòria. Es va negar a reflexionar i veure que havia de rectificar. Que Catalunya necessitava un consens més ampli i més sòlid –al voltant dels dos terços– per poder negociar amb Madrid des d’una posició ferma. I que a més –com ha fet el PNB– s’havia de saber esperar que el PP –amb la pèrdua de majoria absoluta– hagués de fer un exercici d’humilitat.     

Aquí el separatisme va derrapar. Però aquesta pròxima setmana li pot passar el mateix que al Perú. No hi ha democràcia sense Estat de dret, que no es pot liquidar amb majories insuficients i precàries. Voler substituir l’anomenada legalitat espanyola amb una hipotètica nova legalitat catalana és una descomunal barrabassada jurídica i política. Perquè els catalans van votar –en una proporció més elevada que la resta d’espanyols– la Constitució. I perquè el que es farà aquest dimecres, forçant fins a extrems el reglament, al votar la llei de referèndum (i potser la de desconnexió) és trencar també la legalitat catalana, que a l’Estatut, ratificat pels catalans, exigeix per al seu canvi una majoria qualificada de dos terços.

I no només per a l’Estatut, també per a la reforma electoral. És esperpèntic que quan no hi ha hagut en 37 anys la suficient unitat per fer una llei electoral pròpia es proclami que sí que existeix per exigir la independència. I és aquest sentiment de manera creixent exclusivista el que porta a ridículs com el del conseller d’Interior quan pretén dictar la conducta de la premsa catalana. Oblidant que no hi ha catalans bons i catalans dolents sinó només ciutadans de Catalunya, lliures i iguals, que tenen dret a sentir, pensar i expressar-se sense cap tipus de censura.    

Quan es vulnerin les normes democràtiques per votar la ruptura i els diputats no afectes abandonin el Parlament, no només no s’estarà al límit de la independència, sinó que s’haurà partit la societat catalana. Llavors passarà igual que al Perú, perquè hauran donat la raó a Aznar quan va dir que abans que es trenqués Espanya es dividiria Catalunya. Espero –sense esperança– que quedi una mica de seny.