Encara que l’independentisme sembla immune a la adversitat, és evident: un referèndum en el sentit ple del terme no es podrà celebrar. La primera dificultat seriosa va tenir lloc, recordem-ho, al Parlament: el referèndum no acordat amb l’Estat no va obtenir el quòrum ni el consens neces­saris. Les dificultats, per tant, tenen a veure no només amb l’Estat, sinó també amb la correlació de forces a l’interior de la societat catalana. El 47% queda fixat com un sostre i, alhora, com un llast. Tanmateix, malgrat aquest sostre i aquest llast, si el referèndum s’hagués pogut organitzar amb un mínim de llibertat i normalitat, si a més d’una logística convencional hi hagués hagut una campanya contrastada, les dades de participació i el resultat, fins i tot sense ser vinculats, haurien tingut una alta significació política. Hauríem sabut si, en aquest clima de màxima tensió i davant les flagrants violacions de diversos drets bàsics per part de la Fiscalia (convertida, de facto, en autoritat màxima, incontestable), l’independentisme recollia més o menys suport.

Ara bé, les forces civils i polítiques que organitzen la consulta no han pogut driblar la força de l’Estat; ni la determinació taxativa del PP d’impedir-la al preu que sigui. L’Estat té el monopoli de la violència, en els règims democràtics, certament. Però aquesta violència ha de respectar els drets i llibertats; i ha de ser aplicada amb proporcionalitat. La submissió de la política i de bona part de la societat catalana al poder judicial; l’acusació de sedició imprecisa i genèrica; els escorcolls, detencions i incautacions; les altíssimes multes del TC (inèdites en tribunals anàlegs), i, molt especialment, el desplegament policial que està arribant a Barcelona confirmen el gran tòpic de l’independentisme històric: “Catalunya, país ocupat”. Que l’excusa d’aquest desplegament policial sigui la violència, com deia ahir el portaveu Hernando del PP, afegeix burla a la humiliació. A l’independentisme se’l pot acusar de tot menys de violent: cada 11 de setembre ho demostra amb miraculosa exemplaritat.

El desplegament policial confirma que, si bé l’independentisme ha travessat la línia vermella de la legalitat, el PP ha fet tot el possible perquè això passés (amb una proposta de tercera via, avui la direcció moral de Catalunya seria una altra). Rajoy i el PP, d’acord amb les tesis de la FAES, han preparat el terreny per batre l’independentisme amb una exhibició de força colossal i implacable, mortificant. Disciplinant. Una força que de moment esclafarà la dissidència, però que no servirà de res. El problema territorial reapareixerà l’endemà, com el dinosaure del conte.

Mentre l’Espanya del PP tria el camí de la força humiliadora, coherent amb el seu tradicional menyspreu de la diferència, a Catalunya vull creure que l’aplom i la flegma persistiran. Catalans d’opcions diverses, favorables o contraris al referèndum, s’han de conjurar per donar al carrer un exemple de contenció i mesura. El PP respon a l’honor ferit amb tremendisme. Però Catalunya no pot prescindir de la serenitat.