Madrid, no. En absolut. El missatge del Govern a través del Rei és de continuïtatMadrid no parla ni tan sols retòricament de diàleg per a qualsevol situació no precedida d’una frenada a la DUI i d’un retorn del sobiranisme a la casella anterior a la desobediència frontal a la Constitució i al menyspreu de l’Estatut al Parlament. Les decisions van en la mateixa direcció: la Policia i la Guàrdia Civil prolonguen la seva estada  (sense censurar-los el barriobajero «que ens deixin actuar») encara que els estibadors ni pugin contenidors amb aliments als seus vaixells ni baixin els dels excrements. L’actitud és clara: així que algú es mogui començarà a sortir a les fotos.

 A Barcelona és una cosa diferent. La situació és de psiquiatres. Es demanava primer negociació i després diàleg; ara el missatge és sol·licitar, gairebé implorar, mediació. Persisteix el discurs de reiteració cap a la DUI però s’obre camí, difusa, una curiosa especulació sobre dos mesos de treva per veure què passa. El recompte de l’1-O s’ha allargat fins al ridícul confirmant la lleugeresa –una més al fixar calendaris amb presses– amb què es va redactar l’automatisme entre proclamació del resultat i declaració d’independència. 

Molt pocs coneixen el que passa i es pensa a la Generalitat. Però, amb la perspectiva d’uns escassos dies, la situació és bastant clara. L’1-O va ser un èxit de mobilització, però un fracàs com a referèndum. Segons els observadors internacionals, el seu resultat no significa res ni avala la independència. Al separatisme li va salvar la cara l’estúpida i injusta violència policial contra gent pacífica. Va cabrejar, li va sumar sobre la marxa vots de possibles abstencionistes i li va proporcionar un 3-O de cohesió transversal a Catalunya molt superior a la meitat social que vol anar-se’n d’Espanya. Les dues jornades li van regalar fotos d’impacte, però cap suport polític seriós.    

¿Algú comença a afluixar? Al Palau el pressiona més que mai la mitja Catalunya que ha reescalfat. L’empeny cap a la DUI. Però el Palau sap que, si la proclama, serà la reacció inhabilitadora i un descarrilament general amb moltíssima més tensió i violència policial. Per això pot haver sorgit la hipòtesi dels dos mesos, encara que potser seria un guanyar/perdre el temps.

El  problema de fons, l’amplíssima ruptura emocional, no té indicis que es pugui resoldre i com a màxim es desdoblarà en altres problemes més quotidians. Tot i així, ¡quina vergonya que el llibre d’estil policial del segle XXI segueixi sent gris i no distingeixi entre resistència pacífica i confrontació!, i ¡quina decepció que el nou Rei matés el seu primer elefant al no dedicar ni un sospir a lamentar les violències excessives, per molt que les verdaderes xifres finals d’això no fossin catastròfiques!