Les paraules ja no serveixen per entendre’ns sinó per confondre’ns i dividir-nos. Democràcia ara no és sinònim de tolerància, respecte mutu per les diferències d’opinió i convivència. Ara és un banderí per a la desunió. Senzillament, ja no sabem com parlar d’aquestes coses. Com va dir l’historiador Tony Judt al seu preciós llibre pòstum El món no se’n surt, el nostre problema és discursiu.

Permetin-me una anècdota. A mig matí d’aquest diumenge passat vaig rebre un missatge d’un diputat del Parlament. Em deia que estava desolat i demanava la meva opinió sobre el que estava succeint. Li vaig contestar que en el moment en què ell m’escrivia jo estava en la basílica de Sant Pere del Vaticà acompanyant la meva mare per escoltar missa i rebre la benedicció papal. Em va contestar que no era religiós, però que en aquest moment li agradaria poder creure en alguna cosa. Hem de creure que la convivència pacífica és possible a Catalunya.

Davant la pena i en la desolació pels esdeveniments d’aquest diumenge passat, cal mantenir una esperança raonable en la nostra capacitat per a la tolerància i la convivència. La realitat no és pessimista, és la que és. L’optimisme l’hem de posar nosaltres. Necessitem creure que la democràcia pluralista és possible entre persones que tenim preferències socials i polítiques diferents. Altrament, el risc és quedar sotmès a l’autoritarisme, quan no a la dictadura, de majories parlamentàries d’un o un altre signe.

En realitat no hi ha un xoc de trens, en el sentit d’un nou enfrontament entre les “dues Espanyes”. El que hagut és un xoc entre dues majories parlamentàries, totes dues centrífugues i disgregadores. Una, la del Govern d’ Espanya, sorda a la demanda d’un millor autogovern dins d’ Espanya que manifesten de forma sostinguda més de la meitat dels votants catalans des del 2010, després de la destrossa de l’Estatut aprovat per les Corts i votat en referèndum a Catalunya. Una altra, la del Govern de la Generalitat, que a partir del 2012 –quan va descarregar una tempesta perfecta ­sobre Catalunya–, ha atribuït al conjunt de la societat el que és només l’aspiració d’una part.

Com vaig dir en aquesta columna fa quinze dies (“ Retòriques d’intransigència”, 20/IX/2017) aquelles dues majories s’han anat autoreforçant en la seva fugida cap als extrems, mitjançant una dinàmica d’acció-reacció-acció. Aquest diumenge hem arribat a la quarta fase d’aquella dinàmica. Ara entrem en la ­cinquena.

Uns i d’altres han de mesurar els següents passos que vagin a fer. Puigdemont i Junqueras tenen davant seu dos camins. Un és la declaració unilateral d’independència. Una altra és gestionar des del poder l’ èxit que per als seus propis interessos ha significat l’1- O amb la resposta poc mesurada i subtil del Govern de Rajoy. Crec que aquesta és la millor opció. Per a ells i per al conjunt de la societat. Però el ver­tigen i l’adrenalina –així com la pressió de l’ ANC, Òmniun i la CUP– poden portar a anar contra els seus propis interessos. La neurociència ens ensenya que algunes ­persones s’autolesionen, van contra la seva salut i integritat. La història també ens diu que, en ocasions, alguns grups socials fan el mateix.

Quan llegeixin aquesta columna pos­siblement s’haurà pres ja la decisió. Però sigui quina sigui, hauria d’estar clar que el pas a la independència no s’ha de fer sense abans tornar a comptar les forces d’uns i d’altres. Això significa noves elec­cions autonòmiques. I, després, treure les conseqüències que es derivin de la cartografia de les preferències que revelin aquelles eleccions.

Per la seva banda, el Govern d’ Espanya i els partits estatals han, per fi, d’obrir les vies legals per atendre l’aspiració majo­ritària a Catalunya de la consulta sobre un millor autogovern. No ha de ser en forma de pregunta de “sí o no”, sinó sobre un text acordat. Un referèndum a Catalunya sobre un nou Estatut i, en el seu cas, un referèndum a Espanya sobre el canvi constitucional que pogués implicar són la millor sortida.

El mal ja està fet. En la societat catalana s’ha introduït una profunda i àmplia di­visió. Pel seu costat, en la societat espanyola s’ha inoculat un sentiment de desassossec, fracàs col·lectiu i pèrdua d’autoestima com a societat que romandrà molt de temps. Alhora, el dany a la imatge inter­nacional d’ Espanya és considerable. Però cal resistir-se a la desolació i el derrotisme. No som rars. Altres societats estan patint tensions similars.