Difícilment es pot imaginar una jornada més transcendental, d’intensitat política més determinant, que la que es va viure ahir. Catalunya, un país molt donat darrerament a les jornades històriques, va viure ahir, probablement, la més històrica de totes. O, si parlem amb propietat, la jornada més farcida de fets històrics.

Així va ser perquè, en un només dia, Cata­lunya va assistir ahir a una declaració d’independència al Parlament, a l’aprovació al Senat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per a la intervenció de l’autonomia catalana i, ja per decisió del Govern central, a la destitució del pres­ident de la Generalitat i dels membres del seu Govern i a la convocatòria d’eleccions autonòmiques per al pròxim 21 de desembre.

La Vanguardia va il·lustrar la seva portada d’ahir amb una foto d’ Artur Mas mirant des de lluny Carles Puigdemont, el seu successor en la presidència de la Generalitat. L’escenari: la galeria gòtica del Palau. El moment: la declaració institucional amb què Puigdemont va desestimar l’opció de convocar eleccions i va preferir passar-li la pilota al Parlament perquè aprovés la independència. Mas va ser qui va posar en marxa el procés sobiranista, després d’interpretar amb més il·lusió que fonament la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012. A l’inici d’aquest procés, Mas s’acontentava amb millorar el pacte fiscal per a Catalunya. Però després de les eleccions del 27- S del 2015, plan­tejades com a plebiscitàries, en les quals l’indepen­dentisme no va arribar al 48% dels vots, i després de la designació a dit de Puigdemont com a president de la Generalitat, el Govern i les entitats sobiranistes van encaminar ja Catalunya cap a la independència. Aquells comicis, que no van atorgar majoria de vots al sobiranisme, però sí majoria parlamentària, van ser presentats com un “mandat democràtic” cap a la independència. Malgrat que no ho era. Puigdemont es va comprometre a portar Catalunya des de l’autonomia fins al que va denominar preindependència. Ahir, a primera hora de la tarda, aquell procés va semblar arribar al final. Va ser després que es votés al Parlament una proposta de Junts pel Sí i la CUP en la qual s’animava a declarar la independència i obrir un procés constituent de la re­pública catalana. Desatenent el consell dels lletrats de la Cambra, la mesa del Parlament havia acceptat la proposta i l’havia sotmesa a votació secreta. Va ser ratifi­cada amb 70 sufragis a favor, deu en contra i dues abstencions. Els grups de l’oposició –Ciutadans, PSC i PP– havien abandonat la sala poc abans de la votació. Els independentistes en van sortir després contents.

Era sabut, i més tard es va veure confirmat, que la ­declaració del Parlament tindria un curt recorregut temporal i legal. I que, a causa de la previsible aplicació del 155, els vots de la majoria podien deixar Catalunya no a les portes de la preindependència, sinó tornar-la a una etapa preautonòmica.

De fet, des de les deu del matí, el Senat estava reunit a Madrid, perfilant el contingut final de l’article 155. A la tarda, amb prou feines una hora després que a Barcelona s’hagués votat a favor de la independència, a Madrid 214 se­nadors (d’un total de 262) van votar a favor de l’aplicació del 155.

El Consell de Ministres es va convocar a continuació. I no va demorar la seva resposta, amb l’objectiu de restaurar l’ordre constitucional a Catalunya. Va aprovar quatre reials decrets, per cessar el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i tots els consellers. També per cessar alts càrrecs i designar nous òrgans i autoritats. No hi va haver, de moment, mesures relatives a la creació d’una autoritat específica del Govern central a Catalunya. Però deixava a les seves mans els principals ressorts de l’Administració catalana. Al seu torn, el president Rajoy va comparèixer passades les vuit de la nit per exposar les seves raons. Va afirmar, en al·lusió a l’ocorregut al Parlament, que a Catalunya s’havia imposat la desraó sobre la llei. Davant d’això, havia requerit el Tribunal Constitucional perquè anul·lés les resolucions de la Cambra catalana. I, a més, havia donat llum verda a les mesures ja desgranades de l’article 155.

Si el camí seguit pel sobiranisme per arribar fins a la declaració d’independència ha inclòs manifestacions massives, pacífiques, exemplars –i també astúcies, vulneracions legals i dels drets de l’oposició, així com renuncis i maniobres dilatòries–, l’acció de Rajoy es va distingir ahir pel seu respecte a la llei i pel seu caràcter expeditiu. Emparat per la Constitució, va proposar un paquet d’accions que tenen com a finalitat retornar, com més aviat millor, l’ordre legal a Catalunya.

Es obvi que aquest paquet no serà ben rebut per l’independentisme, que ahir a la nit en­cara celebrava la votació del Parlament. No es descarta que proposi desacataments o boicots… Però en aquest cas no es pot negar a Rajoy, de vegades tan donat al quietisme, una virtut fonamental: la celeritat amb què busca protegir, per la via electoral, els drets de tots els catalans, la meitat dels quals han estat ignorats, de manera inacceptable i reiterada, pel Govern de Puigdemont.

És oportú subratllar que la convocatòria decidida pel Govern central s’assembla moltíssim a la que va estar estudiant i a punt de proposar Puigdemont dijous, abans de canviar d’opinió i inclinar-se per instar el Parlament a proclamar la independència. Hem dit en ­diverses ocasions que unes eleccions ens semblaven la millor solució per desembussar l’enrevessada situació política catalana. Ho continuem afirmant. I no hi ha motius per creure que el resultat hagi de ser menys legítim, o diferent, si es convoquen des de Barcelona i no des de Madrid. O viceversa. Per això aplaudim la de­cisió del president Rajoy.

És imprescindible que Catalunya recuperi com més aviat millor el seu batec. En les darreres setmanes s’han succeït una sèrie de fets que han estat devastadors. Han traslladat les seves seus més enllà de l’ Ebre gran quantitat d’empreses (ahir ja eren unes 1.700), s’ha ­retret la inversió estrangera, ha caigut de manera alarmant el consum interior, i s’ha deteriorat enormement la imatge de la marca Catalunya a l’estranger. L’independentisme ha mirat, contra tota evidència, de mi­nimitzar aquests desperfectes. Però n’hi ha prou amb mirar al voltant, en el cercle més immediat, per veure’ls, per saber que seran duradors i que la recuperació de Catalunya, en el millor dels casos, requerirà temps i pot ser que sigui parcial.

No podíem seguir per aquest camí sense compro­metre el nostre esforç i el de les generacions que ens van precedir. No podíem continuar destruint el be­nestar col·lectiu en nom d’una il·lusió legítima, però fins ara contraproduent. No podíem continuar con­reant la divisió. Ha arribat el moment perquè parlin les urnes i ho facin amb garanties. Els catalans tenen ara la paraula. Tots.