• Al suspendre la declaració unilateral d’independència (DUI) sense aprovar-la, Puigdemont salva per ara l’autogovern i encoratja la via del diàleg

En moments polítics tan trepidants com els que estem vivint, no és fàcil que els líders polítics sàpiguen mantenir el cap fred. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, un independentista de pedra picada, va exhibir ahir una temperància mereixedora d’elogi. Nou dies després de l’1-O, impressionant com a mobilització però del tot insuficient com a referèndum d’autodeterminació,  el cap del Govern va donar una penúltima oportunitat al diàleg al fer el que molts li reclamaven: renunciar a una declaració unilateral d’independència (DUI) que, privada de tota legitimitat democràtica, hauria posat sota severa amenaça les institucions d’autogovern i la mateixa convivència  social a Catalunya. Aquesta vegada, Puigdemont sí que es va esforçar a escoltar el clam de tots els catalans a qui ha de representar, i no solament el dels que pensen com ell.

Se li podrà retreure a la majoria sobiranista que, en un nou gir dramàtic i inesperat, hagi alterat el guió per mantenir viva la trama del procés. Alguns titllaran Puigdemont de murri per promoure al Parlament la suspensió d’una declaració d’independència que en realitat ningú havia aprovat. Altres el consideraran un traïdor per no implementar el resultat de l’1-O, que, d’acord amb la llei del referèndum suspesa pel Tribunal Constitucional, conduiria indefectiblement a la independència unilateral. Fins i tot es podrà criticar als diputats independentistes la litúrgica firma col·lectiva d’un manifest en favor de «la república catalana com a Estat independent», que, tot i la seva grandiloqüència, resulta jurídicament innocu al no haver estat votat pel Parlament, i que bé es podria qualificar com una capitulació encoberta. De fet, l’aspecte de la majoria dels firmants era més propi d’una vetlla que d’una gesta històrica.

Però seria un greu error seguir alimentant l’espiral d’amenaces i retrets mutus que al llarg d’aquests anys han enverinat aquest conflicte entre les legítimes autoritats catalanes i les de l’Estat.

Tot i les profundes diferències que els separen, els partits i entitats que componen l’entramat independentista van aconseguir quadrar el cercle: proclamar la independència sense proclamar-la, suspendre una declaració no realitzada i apostar per una mediació internacional que, més enllà de les apel·lacions al diàleg des de la Unió Europea, no sembla ni tan sols esbossada.

MESURAR ELS PASSOS

És hora, també a Madrid, de tenir altura de mires. El president del Govern, Mariano Rajoy, i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, hauran de mesurar molt bé els seus següents passos per evitar que una resposta jurídica desproporcionada, sigui d’índole penal o impliqui la suspensió de competències autonòmiques, faci anar en orris l’aparent replegament tàctic emprès per l’independentisme. Sense prejutjar si al final s’aplicarà o no l’article 155 de la Constitució, el Consell de Ministres està en el seu dret de requerir Puigdemont perquè aclareixi si la Generalitat se situa dins o fora de la llei. I això no és incompatible amb explorar la via del diàleg.