Ha passat un cap de setmana des que, només amb 70 vots a favor (n’haurien faltat per reformar l’Estatut o per canviar la llei electoral vigent), en un hemicicle mig buit, el Parlament de Catalunya va proclamar una república catalana que, inevitablement, entrarà a formar part, juntament amb els fets de Prats de Molló, protagonitzats per Francesc Macià el 1926, o els fets d’octubre del 1934, del trist museu català de l’exageració i l’extravagància polítiques. De tant en tant, per una mala lectura de la realitat i per una vivència exaltada del sentimentalisme col·lectiu, es repeteix una gran extravagància política caracteritzada per allò que, en temps de Macià i Companys, s’anomenava “la flamarada”, és a dir, una explosió d’insensatesa que, com passa amb el paper quan entra en contacte amb el foc, dona lloc a un gran flamejar d’emocions que desapareixen tant de pressa com s’han produït.

Dèiem ahir en aquest mateix espai que la república va ser “semiproclamada”. Cal insistir-hi, perquè aquest detall defineix l’aspecte grotesc de l’error polític perpetrat: la redacció de la part dispositiva del text votat no inclou la declaració d’independència. Aquesta manera capciosa d’instituir la suposada república només pot tenir una explicació: protegir els diputats de possibles acusacions penals per la seva actuació.

En la mateixa línia cal interpretar el fet, insòlit al Parlament català, de la votació secreta. Sembla evident que interessava menys crear una república catalana, que protegir els diputats dels seus actes. Aquesta actitud, literalment vergonyosa, contrasta amb la grandiloqüència amb què es va presentar la votació. Al Parlament es van congregar personalitats del món sobiranista entre les quals destacaven els 700 alcaldes independentistes amb les seves pintoresques vares. Observat a la llum de l’inconsistent text votat, l’acte apareix als ulls de la ciutadania com una celebració carnavalesca.

Quan afirmem que la república catalana és retòrica no estem desqualificant, sinó desvetllant que els mateixos actors d’un acte que es pretenia històric, en realitat estaven enganyant el país sencer, però molt especialment els seus seguidors. Cal no oblidar que, en els plans dels que van decidir aquesta estratègia, hi havia (conjuguem el verb en passat) la proposta que les masses de ciutadans defensessin amb els seus cossos, als carrers, els actors de la nova república. És molt políticament deshonest carregar la responsabilitat de defensar la nova legalitat als ciutadans desvalguts, mentre els diputats es cobreixen la retirada amb el vot secret i amb un text ambigu i imprecís en el qual la independència no s’explicita. No, la votació no va institucionalitzar cap novetat, però ha creat una ficció que impedeix a molts ciutadans recuperar el sentit de la realitat.

Que la resolució d’un plet antic i complex com el català hagi desembocat al carrer no és responsabilitat única del Govern destituït. El Govern de Mariano Rajoy havia i podia haver obert vies de diàleg molt abans: almenys des que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va deixar sobre la taula un problema de gran envergadura. Però, sens cap mena de dubte, la responsabilitat màxima correspon als que, com el Govern de Carles Puigdemont, s’han saltat les lleis a la torera i, abusant de la seva preeminència en les institucions, han imposat, tant sí com no, la seva posició fins arribar a l’extrem de malmenar l’autonomia catalana encarnada en la Generalitat, tan esperançadament recuperada fa precisament 40 anys amb el retorn del president Tarradellas.

El mal ja està fet. Esperem i desitgem que l’aplicació de l’article 155 no estigui inspirada en l’esperit venjatiu. Seria un error, un altre error, a més d’una injustícia, ja que la societat catalana és plural i, altrament, ni tan sols la ciutadania independentista és responsable de l’aventurisme dels seus líders. El Tribunal Constitucional ja ha anul·lant la votació, el Govern espanyol ja ha destituït el president, els consellers i altres càrrecs del Govern català. El capítol polític que s’inaugura no serà feliç, però cal que estigui presidit per la voluntat d’esmenar l’error, retrobar el consens i reconstruir tot el que s’ha trencat en aquests últims temps de màxima tensió.

La paraula clau és reconstrucció. Cal reconstruir la pau social per afavorir el clima de tranquil·litat i confiança que l’economia necessita. L’economia catalana estava oferint resultats esplèndids. La fugida d’empreses ha estat un cop terrible. No serà fàcil recuperar la confiança dels inversors. La imatge de Barcelona com a destinació turística i com una de les ciutats més atractives del món també ha quedat afectada. Ha de quedar clar que només la pau social (no la resistència numantina, no la violència policial) permetrà revertir la trencadissa i recuperar la via de la prosperitat.

La ferida més important que té ara mateix oberta la societat catalana és la de la seva divisió interna. La massiva manifestació d’ahir, en suport de l’espanyolitat de Catalunya, demostra que l’independentisme ha despertat l’espanyolitat de moltíssims catalans. A causa de l’aventurisme de l’independentisme, el vell catalanisme transversal, ambigu i integrador, en el qual participaven al voltant del 80% dels catalans, ha quedat arraconat per una Catalunya trencada en dos blocs amb projectes antagònics. Cal evitar per sobre de tot que aquest antagonisme prosperi i s’escalfi. Cal relaxar els carrers. Cal relaxar la vida col·lectiva, fins i tot la vida familiar o els grups d’amistat, també afectats per l’antagonisme. I l’única manera d’aconseguir-ho és confluir amb normalitat a les eleccions previstes per al 21 de desembre.

L’independentisme ha de reparar el seu error ajudant a fer que la participació a les eleccions sigui completa. No ha de renunciar als seus objectius. N’hi haurà prou que accepti d’esmenar la seva aventura implicant-se en les eleccions. Que parlin les urnes. Unes urnes que, allunyant-se de la divisió, permetran la convergència apaivagada i natural de tots els actors polítics.

Sigui quin sigui el resultat que surti de les urnes, la tensió principal estarà resolta. D’acord amb el resultat, Catalunya entrarà en una nova fase en què, escarmentats tots els actors per la trencadissa, descobriran inevitablement que no hi ha problema polític que no es pugui resoldre amb el diàleg, és a dir, amb la paraula i la concessió mútua.