L’empat infinit” a què semblava abocada la pugna entre l’independentisme català i l’ Estat constitucional es va prolongar diumenge en un matx que va poder oferir sensacions enganyoses. Amb el Govern central obligadament satisfet, ja que la jornada no va transcórrer amb les maneres del 9- N i la consulta simulada no va arribar a ser un escrutini. Amb el secessionisme institucional i l’altre inflats perquè la desproporcional actuació dels cossos dependents del Ministeri d’Interior s’havia convertit en la raó última que apaivagava els retrets a la Generalitat, quan afavoria un plebiscit de part sense miraments cap a la legalitat. Algú podria concloure que es va produir un desempat en tota regla, bé davant l’opinió pròpia o davant la internacional, bé davant l’espanyola en el seu conjunt o la catalana en específic. Però seria una lectura sempre interessada de l’últim episodi d’una disputa que continua empatada.

L’independentisme ens obliga a referir-nos a ell en genèric, com si representés una realitat monolítica i sense fissures, tant pel que fa a la graduació de la seva pressa secessionista com respecte al disseny futur de la Catalunya social. No es tracta d’una qüestió fútil. És la primera gran conquesta d’aquell nou uniformisme que es va encarnar diumenge, l’1 d’octubre, en imatges de resistència davant un poder d’ocupació que recordava vells temps, com si no importés que les ordres que complien –amb més malaptesa que encert– derivaven de la judicatura catalana. Esclar que la catalanitat està ja subjecta a la divisòria entre la independència i això altre, sigui el que sigui. Fins i tot el patró sociològic de la identitat subjectiva –només català, més català que espanyol, tant una cosa com l’altra, etcètera– sembla superat quan el rang exigit és el de l’adhesió indestructible a la república pròpia. És previsible que l’1- O hagi accelerat aquesta decantació, fins a comminar propis i estranys a definir-se davant una dualitat ineludible: o ets dels nostres, els independentistes, o estàs sota sospita.

No ens enganyem. A Catalunya, com a Euskadi, sempre hi ha hagut registres identitaris amb la seva corresponent variant quant a l’estatus social. Famílies amb pedestal i les altres. La pertinença com a valor suprem, molt per sobre de la participació. Passarà el mateix amb aquesta Catalunya participada. Acabarà imposant-se la pertinença al clan corresponent. Encara que mentrestant funcionarà la il·lusió que hi ha un interès general que sembla alliberador. És absolutament enigmàtic que una societat com la catalana canviï tan dràsticament en el termini de cinc anys. Que passi de ser plural i alhora unitària sobre un pragmatisme compartit a seccionar-se entorn de la quimera secessionista.

L’enigma augmenta en veure que la meitat de la població –punt amunt, punt avall– se sent en condicions de representar Catalunya sencera en favor de la independència. És el que es va poder veure diumenge. Probablement pocs d’ells van recordar que hi ha també una altra Catalunya, la dels qui pensen diferent o es mostren escèptics davant els avantatges de l’“ Estat propi”. Aquell “ Estat propi” els beneficis del qual ningú no explica ja, i la necessitat del qual tampoc no sembla obligat justificar, una vegada que no hi ha marxa enrere per a l’independentisme. Aquest es va trobar el diumenge convertit en víctima d’una actuació policial injustificable; de manera que si abans no se sentia citat a exposar i argumentar les seves decisions, menys s’hi sent ara, quan les imatges de la intervenció en alguns dels centres habilitats per votar atenuen les preguntes formulades a la secessió.

L’independentisme no es veu en l’obligació d’explicar-se perquè creu –necessita creure– que ja ho ha dit tot i, ara, perquè ha aconseguit activar l’espiral dels greuges i de la confrontació directa amb el poder central com a mecanisme de legitimació del seu projecte. El rebuig de la repressiva actuació de grups de policies es converteix en mirada comprensiva cap als qui ocupaven o defensaven els recintes de votació previstos per a l’1- O. La capacitat d’ arrossegament del ­rupturisme s’incrementa momentàniament. La declaració unilateral d’independència apunta com el següent pas d’una ­ cursa que, amb el que va passar diumenge, s’inclina cap avall per als més entusiastes de la república catalana. Esclar que aquests s’enfronten ara a un obstacle insalvable, que és el de procedir a la desconnexió també de manera unilateral sense sortir del sistema democràtic.