Carles Puigdemont, president de la Generalitat, manté Catalunya enfilada a la vagoneta d’una muntanya russa. No és una muntanya russa qualsevol, de ruta i velocitat prefixades, sinó una d’imprevisible, que sembla que evoluciona desproveïda d’un timoner fiable.

Es una vagoneta que ja no sabem qui pilota, i que està sotmetent tots els catalans que hi van embarcats a la més marejadora de les incerteses. Després de dos dies de reunions maratonianes, que es van prolongar matins, tardes, nits i matinades, i en les quals va intercanviar impressions amb membres del seu partit i de la majoria parlamentària sobiranista, també amb el seu Estat Major a l’ombra, el president es va llevar ahir amb l’aparent propòsit de convocar eleccions. Es va donar fins i tot per bona una data, la del dimecres 20 de desembre. Aquesta era, segons l’opinió de la majoria dels catalans que assisteixen sobresaltats a tants vaivens polítics i temen pel futur col·lectiu, l’opció més raonable. També era l’opció convenient per trobar la sortida menys traumàtica a l’enrevessada conjuntura política actual. A diferència d’una declaració unilateral d’ independència ( DUI), que comportaria la immediata aplicació de l’article 155 de la Constitució, i l’habitual intervenció de l’autonomia catalana per part de l’ Estat, la convocatòria d’eleccions propiciava un guió de pacificació política i social que ara mateix resulta tan desitjable com urgent.

Tot i això ahir, després de noves i agitades reunions matutines, renovades pressions de l’ala radical de l’independentisme, temptatives de dimissions si se seguia amb el pla electoral i acusacions de traïció, Puigdemont va posposar una hora la seva declaració institucional prevista al Palau de la Generalitat per a les 13.30 hores. I, poc abans de les 14.30 hores, es va comunicar que aquesta segona convocatòria quedava anul·lada. Quan finalment va aparèixer en públic, cap a les cinc de la tarda, Puigdemont va exposar un pla diferent del que pensava comunicar al matí. Va afirmar llavors que si bé havia considerat la possibilitat de convocar eleccions, recalcant que aquesta era la seva potestat, va entendre que el Partit Popular no havia donat garanties que amb aquesta convocatòria n’hi hauria prou per evitar l’aplicació del 155. I va concloure que ara corresponia al Parlament procedir segons ho determini la seva majoria sobiranista. En altres paraules, va semblar descartar les eleccions, passar-li la pilota a Junts pel Sí i la CUP, i deixar que siguin ells els que decideixin si hi haurà declaració d’independència. La Cambra catalana es reunirà avui i és probable que a la fi sortim de dubtes. O no. En tal cas, no aclarirem la incògnita fins que el Senat voti sobre l’aplicació del 155 i fins que el Govern la faci efectiva.

Aquests últims cinc anys, el Govern ha prestat més atenció i energies al procés sobiranista que no pas a la gestió del dia a dia. Aquesta situació dista de ser la ideal per a qualsevol país que aspiri a progressar i a millorar el benestar ciutadà. En temps recents, aquesta prioritat, a més d’allunyar-nos de l’optimització de la gestió pública, ha anat endinsant-nos en un bosc d’incerteses. I ja gairebé sembla que hem perdut el camí de tornada i ens hem instal·lat en aquest bosc.

La incertesa no és bona per a ningú ni per a res. No ho és per als ciutadans, que veuen torbada la seva quotidianitat i ennuvolat el seu futur. No ho és tampoc per a l’economia, dit sigui de manera explícita i sense indici de retòrica: la fuga d’empreses, la retracció de la inversió exterior i la caiguda del consum interior –és a dir, el que ha ocorregut aquí en les últimes setmanes– acaben tenint conseqüències sobre l’ocupació laboral. Tampoc no és bona la incertesa per a la política d’aquest país. Ni per a la seva imatge. L’afirmació “El món ens mira”, que el sobiranisme ha repetit cofoi tantes vegades, és probable que li produeixi ara certa inquietud. Perquè l’esperpèntic espectacle ofert pel sobiranisme a aquest món que ens mira els darrers dies és dels que es recorden. I no precisament amb admiració.

Puigdemont va rendir ahir un flac servei a la imatge de serietat que en tot moment ha de tenir la Generalitat. Les seves vacil·lacions van causar perplexitat. Als catalans no els costa d’entendre que el seu president prengui una decisió, en un sentit o un altre. Però sí que reaccioni a la manera d’un penell i es deixi influir amb facilitat pels qui rebaten les seves opinions fins al punt d’invertir-les. En definitiva, que no exerceixi el judici propi ni l’autoritat que li confereix el càrrec.

La seva conducta també va causar perplexitat entre els membres del Govern central, que després de l’episodi d’ahir tindran més dificultats per reconèixer ­Puigdemont com un interlocutor fiable, atès que les ­seves opinions experimenten girs copernicans en ­moments decisius. Entre aquesta desconfiança i la recíproca, la que també sent Puigdemont vers els seus potencials interlocutors a Madrid, es fa difícil avançar per la via del diàleg.

No és només això. En aquestes últimes hores són nombroses les persones –polítics espanyols amb diversos càrrecs i de diferents filiacions– que amb la millor voluntat han provat de bastir ponts que facilitessin el diàleg entre el Govern català i el Govern central. Buscaven, perquè la consideraven peremptòria, una possibilitat d’entesa que permetés desactivar el lesiu efecte del 155. És més, n’hi havia algun que creia que havia teixit les compli­citats necessàries perquè això passés. Però també ells es van sentir decebuts quan el president, mal aconsellat, portat més per la suposada fidelitat a una causa que pel bé del conjunt del país, va triar l’opció inadequada, deixant-los a l’estacada.

Les possibilitats d’arribar ara a una solució dialogada i pactada del conflicte, per la qual La Vanguardia ha advocat repetidament, i per la qual creiem imprescindible continuar apostant, són ara menors, per no dir mínimes. Cada hora que passa es redueixen. La moderació està en retrocés –i això no és de cap manera una bona notícia–, com va il·lustrar ahir a la nit la dimissió del conseller Santi Vila. Han augmentat, en canvi, les possibilitats que el Parlament proclami una DUI, així com les possibilitats que el Senat ultimi la tramitació del 155 i que el Govern central li doni llum verda. A partir d’aquí Catalunya entraria en una fase més tempestuosa, amb agitació de carrer de difícil control. Tot això pot passar en un marc ja precari, amb la societat dividida, amb l’economia minvada, amb danys institucionals seriosos i amb la imatge internacional de la nostra comunitat en caiguda lliure. L’embolic d’ahir no va contribuir, certament, a millorar res d’això. I el que pot passar aquests propers dies no resulta encoratjador. És cert que alguns acords s’aconsegueixen a última hora, sobre la campana, i que ahir el socialista Miquel Iceta va convidar Puigdemont perquè acudís avui al Senat. Però l’ocasió perduda ahir mereixia una sort millor. Ara mateix, Catalunya és un país a la deriva.