Aquest cronista sempre va afirmar que els independentistes corrien més que els guàrdies. Van tenir millor relat. Van tenir emprenyament social propici. Van saber donar a Madrid la culpa de tots els errors de governació i els van creure. Van ser més enginyosos per fabricar eslògans d’impacte, com l’“ Espanya ens roba”. Van desenvolupar una ­estratègia rotun­dament il·legal, però gairebé perfecta. La idea de la independència va aconseguir tenir una mística que no ­tenia el discurs estatal, més centrat en l’economia i la llei que en recursos ­afectius. Va mostrar una desimboltura eficaç per acusar el Govern central de menyspreu cap a Catalunya. I a aquest Govern central, com als ante­riors, ­ li va mancar sensibilitat per captar els moviments subterranis d’opinió. Per això hem escrit moltes vegades que “l’in­dependentisme va guanyant” des que es va perdre la por de la paraula independència.

Avui no m’atreveixo a dir el mateix. Aquesta setmana deixa la sensació que tot s’ha començat a torçar. Les dades econòmiques desautoritzen la deriva del procés. La ruptura unilateral va provocar esquerdes en la societat. Algunes de les manifestacions i protestes convocades acusen el cansament i són nodrides (veurem el que passa avui) bàsicament per estudiants. La petició de reconeixement internacional va fracassar. Puigdemont està deixant el full de ruta convertit en una caricatura. L’espanyolisme, tant de temps temorós i amagat, va donar mostres de vitalitat insòlita i va aconseguir mobilitzar multituds, un fet impensable fa només un any. I Carme Forcadell va acabar per acceptar la legalitat espanyola davant el jutge.

Això últim és, a parer meu, el més transcendent des que el Parlament va aprovar la moció d’independència i Rajoy va imposar el 155. M’ afanyo a dir que les declaracions de la presidenta, de Corominas, de Guinó, de Simó i de Barrufet són comprensibles des del punt de vista humà: la presó és molt dura, com va poder comprovar Santi Vila. Afegeixo que ningú no pot demanar a ningú la seva immolació, per grans que siguin les idees que propugna. La millor defensa en un procediment d’arrels polítiques com aquest és no rebutjar les preguntes dels fiscals i dir el que el jutge vol escoltar.

Però és clar: Forcadell és molta Forcadell. I Forcadell, a l’acceptar la legalitat i acatar el 155, produeix efectes superiors als penals. És una renúncia a la independència tal com s’havia plantejat, per la via unilateral. És donar la raó als qui, encapçalats per Rajoy, tan sols van invocar el compliment de la llei. És, d’alguna manera, l’odiada rendició davant la força intimidatòria de la justícia. I suposo que és una decepció per als qui van celebrar com una fita històrica l’arribada de la república. Qui defensa ara no fer ni un pas enrere? Forcadell ja no pot. El fugat Puigdemont? Qui fuig de la justícia no té les millors credencials. Potser el paper de Moisès li correspon a Junqueras per abandó d’altres; però això passa, ai, per arriscar-se a no sortir de la presó. I això, no ens enganyem, no és qüestió de jutges, es digui Llarena o Lamela. És qüestió del que Junqueras vulgui sostenir.