La complexitat del conflicte entre Catalunya i Espanya fa molt difícil que pugui resoldre’s amb lleis, amb eleccions o amb protestes massives que envien als carrers milers de catalans que tenen assumit que la política no es fa prin­cipalment en les institucions sinó en les manifestacions.

El president Montilla va ser el primer que va advertir d’un perillós augment de desafecció l’any 2010 quan la sentència del Tribunal Constitucional va retallar el text que havia passat per tots els tràmits constitucionals després fins i tot que Alfonso Guerra parlés del ribot que havia afaitat convenientment el text que va arribar per primera vegada al Congrés.

La desafecció ha augmentat de nivell en les dues direccions, tenint en compte el que un llegeix a les columnes, xarxes socials o escolta en ràdios i segueix en les interminables i obsessives tertúlies televisives. La política s’ha convertit en la passió dominant per a mi­lions de ciutadans de les democràcies occidentals. I, possiblement, la política resol menys problemes que quan treballava amb menys enrenou. La ra­cionalitat ha perdut punts a l’hora de tractar els ­problemes que afecten la majoria.

Qui negui que hi ha un problema endèmic d’encaix de Catalunya a Espanya, en un espai en el qual tots ens puguem sentir ­còmodes, és que desconeix la realitat.

La qüestió que caldria plantejar-se és si Espanya ha de viure amb el problema català sense fer un esforç per ­resoldre la qüestió en benefici de tots. Quan David Cameron es va adonar que hi havia possibilitats de perdre el referèndum del 2014 a Escòcia, va fer un gir radical en la campanya.

Va visitar diverses vegades Edimburg, Glasgow i les altes terres fosques del nord amb un missatge de simpatia cap als esco­cesos, reconeixent tot el que havien aportat a la Gran Bretanya des del tractat o llei de la Unió del 1707, va elogiar els seus economistes, escriptors i artistes. Us necessitem, deia, sou part de la nostra història comuna, hem dominat el món conjuntament durant més de dos segles, la monarquia comuna té propietats i residencies a Escòcia… La campanya va ser renyida però va treure deu punts sobre els independentistes.

A Cameron li va entrar el gust pels referèndums i el que va convocar dos anys després el va guanyar el Brexit i es va carregar la seva carrera política. L’epitafi prematur el va resumir el mateix Cameron en la següent sentència: “Totes les carreres polítiques acaben en fracàs”. Una exageració de perdedor.

Els referèndums solen desconcertar els ­votants de les democràcies parlamentàries. Deia Ortega que deixant de banda Suïssa, que ha desorientat els pensadors polítics poc cautelosos, quan un gran Estat aconsegueix el plebiscit mediatitza les altres formes d’elecció, aviat se senten ressonar al terra de marbre les ràpides sandàlies de Cèsar que arriba; el plebiscit va crear a Roma el cesarisme i l’ha creat en moltes parts del món des d’aleshores.

Rajoy no ha seguit l’estratègia de Cameron a Escòcia i s’ha limitat a aplicar la llei sense construir un relat seductor, il·lusionant, buscant les complicitats que existeixen entre els catalans i espanyols. Només la recuperació de la confiança mútua pot resoldre aquesta confrontació d’ ells i nosaltres que s’ha instal·lat en els debats d’aquí i d’allà. Quina falta d’intel·ligència política dels uns i els altres.

El conflicte va entrar en un punt de no-retorn els dies 6 i 7 de setembre quan al Par­lament es van aprovar les lleis del Referèndum i la de la Transitorietat que consti­tuïen una ruptura unilateral amb l’ Estat. Rajoy va donar una mica de temps advertint de la ­duresa de la reacció que vindria. La me­diació d’Urkullu va estar a punt de tenir èxit fins al temps afegit, fins a minuts abans que l’article 155 de la Constitució s’activés pel Govern espanyol.

A Puigdemont li van tremolar les cames i va preferir consumar la ruptura en comptes de convocar eleccions que haurien deixat sense efecte moltes de les ac­cions judicials que han portat mig Govern a la presó i l’altra meitat a un exili voluntari amb gran ressonància mediàtica internacional. Aquesta situació no pot satisfer ningú tant si s’és independentista com si no. És un desastre del qual trigarem molt de temps a recuperar-nos.

Venen setmanes anormals fins a la celebració de les eleccions el 21 de desembre de les quals no s’ha de descartar que les urnes tornin a sorprendre. Les emo­cions poden ser tan decisives com la racionalitat.

El desenllaç d’aquesta greu crisi d’ Estat haurà de traduir-se en una posada al dia de la Constitució que permeti a Catalunya sentir-se còmoda i estimada sabent que el conflicte seguirà latent a la ma­nera dels volcans dorments. La unitat s’ha de construir sobre la pluralitat, no només identitària sinó d’interessos que afecten molt ­directament persones concretes i grups ­socials que han quedat apartats per la duresa de la crisi i per la manca de feina i oportu­nitats. S’ha parlat tant d’identitats que s’han oblidat les desigualtats rampants que cada cop són més grans.