Les eleccions autonòmiques convocades pel dia 21 de desembre eren i són l’única sortida possible que s’oferia a dues impotències. En primer lloc, a la impotència dels independentistes radicals catalans, tancats amb una sola joguina, que han creat una República nascuda morta, en haver estat els seus di­rigents absolutament incapaços de pre­parar unes autèntiques estructures d’Estat alternatives a les espanyoles, i en trobar-se la criatura totalment òrfena de reconeixement internacional, atès que els seus promotors no han sabut/pogut superar el nivell d’implorant sense resposta en les seves re­lacions amb altres estats. I en segon terme, a la impotència de l’Estat espanyol que, adormit per llargs anys d’inacció estulta i suïcida, s’ha trobat que, davant el cop d’Estat per­petrat pels independentistes amb insòlita lleugeresa, intenció esbiaixada i formes obliqües el 6 i 7 de setembre, només disposava com a resposta de l’article 155 de la Constitució, l’aplicació pràctica del qual cons­titueix en tot cas un autèntic camp de mines difícilment superable per l’Administració espanyola. Perquè, siguem clars, quina confiança mereix en aquest punt un Estat que, després de presumir que impedirà el referèndum del passat 1 d’octubre, no només no aconsegueix impedir-lo sinó que, quan va actuar –tard i malament– va deixar unes instantà­nies que, al ser difoses internacionalment, han erosionat la imatge exterior d’Espanya d’una forma greu? I la culpa no va ser de les forces d’ordre públic, disciplinades i eficaces, que van ac­tuar en condicions impossibles, ni dels seus comandaments, sinó dels polítics que van prendre a deshora la decisió equivocada.

Estant en aquesta tessitura, és a dir, en aquesta confluència d’impo­tències, el llavors president Puigdemont va ser qui va tenir primer l’oportunitat de convocar eleccions per sortir de l’embolic en què ens trobem, però va malgastar l’oportunitat per debilitat. Es poden buscar mil explicacions i excuses, però la realitat és senzilla: quan Puigdemont, citada ja la premsa, es va fer enrere i no va convocar les eleccions, no és que trenqués unes negociacions que encara no estaven concloses, sinó que va desdenyar l’opció certa de què disposava gràcies a la intel·ligent, me­surada, perseverant i respectuosa mediació d’un tercer que va mostrar a tota hora una forta personalitat política. Van ser les acusacions de traïció i de botifler, les dimissions, els insults i els menyspreus –incitats tots des de babord– els que van impulsar el canvi de criteri presidencial. Tota la resta, històries.

De manera que la pilota va passar a l’altre bàndol, el qual semblava que no tenia més recurs que l’aplicació estricta de l’article 155 de la Constitució, un d’aquells preceptes que, quan s’estudien, sempre es pensa que són en la llei per atemorir, però no per aplicar-los. Cosa que confirma la mateixa redacció del precepte, que sembla, per l’ampli marc de discrecionalitat que deixa a l’intèrpret, no ser més que una carta blanca per justificar tractaments excepcionals en casos de radical gravetat. És sabut que el sector més arriscat i feréstec de les dretes espanyoles (en plural) té posades en aquest precepte totes les seves complaences, però no succeeix el mateix amb el president Rajoy, que és massa intel·ligent per no veure que una intervenció global de l’Administració catalana és un camp de mines intransitable sense un fort patiment de qui ho intenti. Per això, després del pas enrere de Puigdemont, el president Rajoy va embastar una habilíssima maniobra: intervenir l’Administració catalana a l’empara de l’article 155, i així va apaivagar el sector ultramuntà del seu partit, però, al mateix temps i d’una manera sorprenent, va dissoldre el Parlament i va convocar les eleccions en el més breu lapse de temps possible, amb la qual cosa la intervenció es converteix simplement en un gest, útil per controlar la situació durant el curt període que falta fins a la celebració d’uns comicis, però irrellevant a qualsevol altre efecte. A l’obrar així, Rajoy ha aprofitat l’oportunitat malgastada vanament per Puigdemont.

El fet que una situació tan greu com la que vivim estigui en tràngol de reconduir-se, si bé amb gravíssimes dificultats, no obsta perquè s’insisteixi una vegada més en l’atzagaiada que ens ha portat fins aquí. I, per no caure en la retòrica, es pot concretar aquesta insistència en dues preguntes, una a cada part. Als independentistes: com és possible que, després de tanta gesticulació, tanta bravata, tanta insolència, tant menyspreu a l’altre, tanta supe­rioritat impostada i tanta mentida, la República hagi nascut morta perquè no tenia cap estructura que l’emparés ni cap reconeixement que li infongués vida? I al Govern de l’Estat: com és possible que, ­durant tants anys, s’hagi negat l’existència del problema català o s’hagi mi­nimitzat, sense esforçar-se a trobar-hi una sortida política acordada i fiant-ho tot a l’imperi ­rígid de la llei interpretada res­trictivament, a l’abric d’una displicent condescendència? Total, que d’aquella pols, aquests fangs.