Aquesta serà, ja és, una campanya electoral per prendre apunts. El marc polític general i els perfils particulars pateixen greus deformacions en la dimensió desconeguda. Bona part del terreny està inexplorat. No hi ha referències diàfanes o inequívoques. Catalunya està instal·lada en l’hora bruixa.

Aquesta és la campanya electoral de les primeres vegades. La primera vegada que un candidat a president s’escapoleix de la justícia escapant-se a l’estranger. La primera vegada que un altre presidenciable està en presó preventiva, almenys de moment. La primera vegada que el Govern català ha sigut deposat i els seus membres processats per haver violat la Constitució i l’Estatut i haver declarat unilateralment la independència. La primera vegada que la Generalitat està intervinguda per l’Estat.

La coalició independentista que governava fins a la seva destitució s’ha trencat. ERC i els postconvergents del PDECat renuncien sobre el paper a la via unilateral després del colossal fiasco del primer intent, però els seus candidats competiran entre si a les urnes. Esquerra i Junqueras no han volgut ajornar per més temps la certificació del seu lideratge polític a Catalunya. Però en l’últim moment les esplèndides expectatives dels republicans han topat amb una adversitat inesperada. La candidatura de Puigdemont, inesperada fins i tot en el seu propi partit, s’alça com un obstacle molt seriós davant els càlculs electorals d’ERC.

Amb gran probabilitat, Puigdemont pot evitar l’anunciat col·lapse del PDECat i el transvasament de les últimes reserves electorals postconvergents a les sitges d’Esquerra. Catalunya està instal·lada en l’hora bruixa, sí. Però hi ha algunes coses que es mantenen immutables. Com la sorprenent capacitat dels hereus de Convergència per escapar-se de la tomba quan l’enterramorts ja està tirant palades de terra sobre el taüt. Només cal recordar que ja hi va haver un moment en què la màxima institució governativa en mans del partit era l’alcaldia de Sant Cugat del Vallès.

És sabut que els candidats solen mentir en campanya o, dit d’una altra manera, que quan governen solen oblidar-se dels seus compromisos. Però en aquestes eleccions la mentida no només es trobarà en algunes promeses. En el laberint català, l’engany ha arribat molt abans que els vents electorals. El tan esbombat dret a decidir no existeix en cap marc jurídic internacional. El d’autodeterminació és inaplicable a Catalunya, d’acord amb l’ONU. El Govern de Rajoy és profundament conservador i centralista, ha abdicat de la política en la qüestió catalana i mostra una pulsió autoritària, però Espanya no viu sota una dictadura ni Franco ha ressuscitat. A Rosa Parks la va emparar la Constitució dels EUA davant les lleis racistes dels estats del sud. La majoria dels catalans no van votar independència el 2015. Amnistia Internacional no ha trobat cap pres polític català, tampoc exiliat. Ni la UE ni els EUA ni cap potència han brindat empara a l’independentisme català. El capital, tampoc; al contrari, fa les maletes. Ni les empreses marxen ni l’Agència del Medicament deixa de venir per les deplorables càrregues policials de l’1-O. La DUI ara sembla que no era tan DUI com aparentava. Tampoc la independència era imparable ni tot estava preparat: més aviat gens. Les amenaces de massacre han sigut desmentides pels mediadors UrkulluRibó Omella.

És el signe dels temps. Populisme i postveritat, aquest detestable eufemisme de fal·làcia. Brexit Trump. I ara, el torn de Catalunya.