Puigdemont busca a Brussel·les prolongar la ficció, un paperot que no es mereixen ni els independentistes, ni la resta dels catalans ni la dignitat de la Generalitat

El 2014, al caire del col·lapse el sobiranisme per la seva incapacitat per organitzar el 9-N, Artur Mas va mostrar el camí: “Sobretot, hem d’enganyar l’Estat.” Sobretot, però no només: molts van anar a les urnes convençuts d’estar-se rebel·lant contra Mariano Rajoy, sense saber que en secret el president havia promès tolerar la votació.

L’aparent èxit d’aquella maniobra va animar l’elit independentista a persistir en l’estafa. Per guanyar les eleccions ‘plebiscitàries’ del 27-S s’havia de prometre l’impossible. Per seguir en el poder una vegada perdut el plebiscit s’havia de desobeir l’àlgebra i sostenir que menys de la meitat dels vots eren una majoria social. Per consumar el simulacre de referèndum de l’1-O s’havia de convèncer els catalans que la república era a tocar, que n’hi havia prou d’omplir (i protegir) les urnes xineses perquè es fes realitat.

Des de fa un temps, els que venim refutant per fraudulentes les vanes promeses de l’independentisme unilateralista, sovint repudiats per no combregar amb rodes de molí, escoltem amb estupor certs actors d’aquesta representació política reconèixer obertament el que abans van negar o van preferir callar. Ho va fer Mas a l’admetre que Catalunya no estava preparada per a la “independència real”. Ho han fet Marta Pascal i l’aspirant Santi Vila (PDECat), reconeixent que aquests anys s’ha venut fum als catalans a l’anunciar-los una independència “fàcil i sense costos”. I ho ha rematat Benet Salellas (CUP):  “No hi ha ni estructures d’Estat (…) El Govern no estava preparat per a la unilateralitat.”

‘SHOW MUST GO ON’

Queda així acreditat que la república no va arribar ni a embríó, que el Govern s’ha resignat que el cessi Rajoy en persona i que les forces secessionistes han reconnectat amb l’Estat a l’acatar la convocatòria d’unes autonòmiques a l’empara de la Constitució espanyola. Però l’aterratge a la realitat de l’independentisme no s’acaba d’imposar davant la proclivitat a la mentida.

Amb la seva secreta fugida i la seva compareixença teatral a Brussel·les, Carles Puigdemont i part del Govern han protagonitzat un dels episodis més esperpèntics de la història catalana. Amb l’objectiu d’entabanar les autoritats europees fingeixen refugiar-se a Bèlgica, quan són lliures de circular arreu del món mentre no els citi la justícia. Puigdemont acata la convocatòria electoral del 21-D, però culpa Rajoy d’haver sembrat el «caos» a Catalunya, on per cert el 155 no ha alterat la normalitat. Diu que tem per la seva seguretat després de donar-se un bany de masses a Girona, i oblidant que mig Govern segueix a Barcelona. I nega que demani asil a Bèlgica alhora que exigeix des de Brussel·les «garanties» que tindrà un judici just, com si la UE pogués ingerir-se en la justícia espanyola.  ‘Show must go on’.

Ni els votants independentistes, ni la resta dels catalans ni la dignitat institucional de la Generalitat es mereixen aquest paperot.