• A punto estuvo Puigdemont, hace justo un mes, de convocar las elecciones de madrugada. Pero una prórroga fatal desató los chantajes y deslealtades que doblegaron su voluntad

Matinada del 26 d’octubre, fa just un mes. L’estat major del procés, reunit al Palau de la Generalitat, passa en poques hores del negre al blanc després de transitar pel gris, variant cromàtica proscrita, per ambigua, en la paleta independentista. Envalentides a l’inici, s’apaguen les veus partidàries de declarar la independència al Parlament i plantar cara a l’Estat al carrer. Les inquietants revelacions de Carles Puigdemont les fan emmudir.

El cansament i l’abatiment apareixen a la cara del president català, que en les últimes hores ha intensificat els contactes per resoldre un dilema crucial per al futur de Catalunya: aprovar la DUI i perdre l’autogovern, via article 155, o enterrar-la i preservar la dignitat institucional procedint a l’avançament electoral. Basant-se en dades fiables o meres elucubracions, Puigdemont assegura als seus interlocutors que la unilateralitat i la resistència civil al 155 desencadenarà una «onada repressiva sense precedents» per part de l’Estat, que, segons les seves enigmàtiques fonts, està disposat a posar «morts sobre la taula». Davant un auguri tan dramàtic, també diu tenir «garanties» del Govern central, a través de diferents mediadors, que la renúncia a la DUI deixaria en suspens l’aplicació del 155, facilitaria la retirada dels efectius policials desplegats a Catalunya i apaivagaria la fiscalia.

La rauxa de Companys

Per a disgust d’alguns, el president no oculta la seva preferència: salvaguardar l’autogovern i ampliar la majoria independentista en uns comicis sense ingerència estatal.

Cap a les dues de la matinada gairebé tots accepten, vençuts o resignats, el mal menor de les urnes. Està a punt de firmar-se la convocatòria aquella mateixa matinada, idea al final desestimada per poder compartir la traumàtica filigrana amb la resta del Govern i els diputats de Junts pel Sí.

És aquesta pròrroga fatal la que desferma la cadena de xantatges i deslleialtats que dobleguen la voluntat de Puigdemont. Qui, podent emular el seny de Tarradellas, es va apuntar, en mala hora, a la suïcida rauxa de Companys. La resta de la història està encara per escriure.