• La conjuntura somriu a Rajoy, però faria molt bé de no repetir errors anteriors si no vol tornar a veure una altra majoria sobiranista

Mariano Rajoy es pot sentir meridianament satisfet de l’evolució que està tenint la crisi catalana, tant per l’aplicació de l’article 155, que està funcionat com un rellotge i sense oposició, com per les expectatives electorals que hi ha al voltant del 21-D, en què el Govern confia que no es repeteixi la majoria absoluta independentista. Però aquest estat d’ànim en què viuen instal•lats els partits constitucionalistes pot ser un bumerang segons com es desenvolupi la campanya electoral en aquests propers dies. Com coincideixen tots els estudis d’opinió, el nombre d’electors indecisos segueix sent molt alt i les condicions en què es desenvoluparà la votació fa difícil predir el comportament dels votants.

En la visita de dissabte passat a Mataró, Rajoy va donar per liquidat el procés: “El conte de l’independentisme ja no dóna més de si, ningú li dóna suport”. Certament, la fragmentació de les candidatures sobiranistes en dues llistes, la mala decisió d’aprovar la república catalana i la seva desconcertant gestió, i la manca d’un full de ruta clar de les forces independentistes per explicar què faran a partir del 21-D, són arguments que poden donar ales a l’optimisme governamental. El constitucionalisme s’enganxa al mantra que la crisi econòmica catalana (fugida d’empreses, caiguda del consum, baixada de tots els indicadors, descens del turisme…) es revertirà a partir de les eleccions si els independentistes són allunyats de les butaques del poder. I aquesta estratègia pot calar en part de l’electorat.

Però faria molt bé Rajoy i la resta de formacions constitucionalistes a recordar que anteriorment ja havien venut la pell de l’ós abans de caçar-lo. Aquest ha estat un dels errors estratègics més grans que ha comès el Govern del PP en tot aquest conflicte, al minimitzar el suport que tenia l’independentisme en bona part de l’electorat català i la capacitat de resistència que han demostrat els seus líders per seguir portant el Procés fins al final. Es pensava que fa dos anys l’independentisme no tindria majoria absoluta, i la va obtenir. Es va dir per activa i per passiva que no hi hauria referèndum l’1-O, i n’hi va haver. I així fins arribar a la ruptura definitiva amb el desafiament de la república catalana.

Segurament si Rajoy pogués tornar enrere en el temps, no tinc dubtes que actuaria d’una manera diferent de com ho ha fet en aquests darrers anys, per evitar el xoc de trens que s’ha produït al final, que no ha estat bo per a Catalunya, però tampoc per a Espanya. Per això seria convenient que ara que les condicions polítiques sembla que li comencen a somriure, principalment pels errors comesos pels sobiranistes, Rajoy no doni la batalla per guanyada.

Entre la borsa de votants indecisos que em referia anteriorment hi ha molts catalanistes que van donar suport a Junts pel Sí fa dos anys, convençuts que era la millor alternativa en aquell moment per a Catalunya. Entre la sensació de maltractament que sentien molts (molt ben recollida al llibre The Struggle for Catalonia, del corresponsal del The New York Times, Ralph Minder), i les promeses de construcció d’un nou Estat català que hauria de ser acceptat tant sí com no pel Govern d’Espanya i acabaria tenint el suport de la comunitat internacional, molts ciutadans es van deixar convèncer per la revolució dels somriures. Ara, dos anys després, segurament perviu el primer argument emocional de discriminació o maltractament en part d’aquest electorat, però evidentment s’ha evaporat el segon argument perquè la república catalana s’ha vist com una cosa inviable.

Si a aquest electorat no se li ofereix una sortida clara de com es vol construir la futura relació entre Catalunya i Espanya; si el Govern del PP no vol anar més enllà de l’aplicació de la Constitució i menysprea la reforma de la Carta Magna, molts d’aquests catalanistes tornaran a votar forces independentistes encara que estiguin en contra de la seva estratègia i del que ha passat aquests últims mesos. El candidat socialista, Miquel Iceta, és l’únic dels tres partits constitucionalistas que ho ha vist clar i per això insisteix tant en la via reformista. Veurem si el seu clam en el desert pot convencer aquests sectors catalanistes o s’acaba imposant un vot de resistència que mantindria els independentistes en la majoria absoluta.