• Les opcions són governar, acceptant el marc legal, o apostar per un Puigdemont que no pot tornar

Catalunya ja ha patit tres eleccions dramàtiques i decisives (2012, 2015 i 2017) en cinc anys. I les últimes, convocades per Rajoy d’acord amb el 155 i enmig d’una gran incertesa política que ha provocat –a part d’una creixent fractura social amb grans manifestacions de signe contrari– l’èxode de les seus dels dos bancs catalans i de moltes empreses, així com un fort descens del turisme a Barcelona.

Andreu Mas-Collell, un independentista atent a la realitat, ho reconeixia diumenge a l’Ara, i insistia que és essencial que aquesta legislatura duri quatre anys i es recuperi certa normalitat. I un expert de la indústria hotelera em diu que hi ha rellevants congressos en l’aire i que l’essencial –una altra vegada la paraula «essencial»– és reduir la conflictivitat. En cas contrari, la baixa de pernoctacions, pal·liada en part amb reducció de preus, es podria convertir en crònica.

Però l’independentisme, que va salvar pels pèls la seva majoria absoluta baixant de 72 a 70 escons i que té, per tant, legitimitat per governar (no per repetir aventures), està dividit en quatre sectors –Puigdemont i els seus, PDECat, ERC i la CUP– i no sembla creure que la prioritat sigui frenar el deteriorament amb la legislatura responsable que demanen els agents econòmics i socials.

Aquests dies el que estem veient és una lluita sorda i descarnada entre el PDECat i ERC. Uns diuen que només Puigdemont (cap de la segona llista més votada i de la primera independentista) pot ser president perquè tota la resta seria admetre el 155. ERC respon què si Puigdemont no torna, com va prometre, per por de ser detingut, l’elegit ha de ser l’antic vicepresident, Oriol Junqueras, que va encapçalar la tercera llista més votada. Obliden –quan ja falten pocs dies per a la constitució del Parlament– que no és segur que vuit diputats electes independentistes puguin votar (alguns hauran de ser substituïts) i que és gairebé impossible que Puigdemont sigui elegit via telemàtica. I mentre sigui a la presó, Junqueras tampoc ho té fàcil.

L’independentisme hauria de pactar ja un candidat i un programa realista per afrontar l’endimoniada situació. No ho fa. Des de l’entorn de Puigdemont es repta (potser es fa xantatge) ERC, i també Cs, PSC i el Govern de Madrid, amb unes noves eleccions al juny si no es permet que el líder de JxCat sigui elegit per algun sistema excepcional. Part de l’independentisme estaria així disposat a prorrogar sis mesos més la paràlisi que tant perjudica Catalunya.

És difícil que aquest escenari s’imposi. ERC no voldrà suïcidar-se al costat de Puigdemont i el PDECat conclourà que repetir la conflictivitat dels últims mesos porta al precipici. Però, ¿qui li posa el cascavell al gat? ¿Qui diu en veu alta que saltar-se la legalitat va ser un greu error en què no es pot insistir sense greus costos per a tots? Admetre la realitat serà dur per als que van creure que n’hi havia prou i sobrava amb el 47,8% dels vots. Negar-la seria apostar a com més malament, millor.