Les diferències entre els independentistes tenen relació amb el seu afany a esquivar la legalitat, en la creença que la seva unitat confereix una especial legitimitat a la seva causa. Així, paradoxalment, la cohesió mostrada davant l’ Estat constitucional es torna un mar de dubtes quan les normes i els tribunals adquireixen el seu to més aspre. Desbordar la llei no resulta innocu per a qui procedeix així o hi troba les suposades virtuts de la unitat política, perquè aquesta es ressent inevitablement davant la constatació que l’ Estat de dret és poc menys que impertor­bable. Les incògnites sobre qui assistirà al ple de constitució de la Cambra catalana, dimecres 17 de gener vinent, tenen a veure amb la dificultat d’eludir lleis i reglaments, resolucions judi­cials i dictàmens jurídics. Amb la impossibilitat de crear a cada pas una legalitat a la mesura dels impulsos propis.

Les forces independentistes estan condemnades a entendre’s des del mateix moment que al llavors president Puigdemont se li va impedir de convocar elec­cions per evitar el 155. Estan condemnades a entendre’s perquè si no van ser capaces d’acceptar el mínim –la dissolució de la Cambra au­tonòmica– a cadascuna li ­resultarà impossible variar de posició fins a l’establiment d’acords amb forces no independentistes que girin entorn d’objectius més possibilistes que la secessió unilateral. Com els resultarà impossible assumir expressament i prèviament la seva submissió a la legalitat, davant la improbable obertura d’un procés de negociació bilateral sobre la desconnexió republicana.

La relació particular entre la contestació a la legalitat i la desafecció que cada formació independentista pot mostrar cap a les altres dues resulta, en qualsevol cas, equívoca o contradictòria. Qui el 27 d’octubre va semblar aproximar-se més a l’acceptació de les regles de joc, Carles Puigdemont, ha acabat més allunyat que cap altre fins i tot geogràficament. És probable que ens trobem davant un moviment instintiu, i no tant davant d’una estratègia deliberada. Però el cert és que Carles Puigdemont ha imposat el criteri de la unitat, a través de la consagració de la ruptura amb la legalitat al si de l’independentisme, sostraient-se a l’acció de la justícia. Perquè en aquest punt les elec­cions del passat 21- D sí que van ser plebiscitàries. I la remodelació de l’espai secessionista a què van donar lloc –inclosa la dilució fàctica del ­PDECat davant l’inici de la nova legislatura– compta amb el vot mobilitzat a favor d’una república cata­lana.

La qüestió ara és fins a quin punt la ­ineludible necessitat de fer valer la majoria absoluta independentista al Parlament pot desembocar en una segona remodelació de l’independentisme, amb uns diputats obligats a renunciar a l’acta sense més ni més, i amb unes altres que fent-ho així es disposin –des de l’auto­exili o la presó– a dirigir les institucions des de ­fora de les institucions. Per això, la pregunta que incumbeix a tots els ciutadans i al país en el seu conjunt és si en aquestes circumstàncies –d’incertesa jurídica i judicial, i d’indesxifrables diferències ­internes– l’independentisme es troba en condicions de governar la Generalitat de Catalunya.

Quan es pretén l’impossible, tot el possible perd sentit i valor. L’independentisme es debat internament a causa que ha insistit a desbordar la legalitat; a forçar els seus límits. La paradoxa és que, precisament per això mateix, està impossibilitat per reconduir aquest debat cap a l’àmbit del possible. Perquè la legalitat s’ha convertit en un assumpte tabú per al secessionisme rupturista. N’hi ha prou que algú entre les seves files suggereixi la conveniència d’atenir-se a les normes vigents i a les resolucions judicials perquè sigui qualificat poc menys que com a heretge. De tal manera que les dissensions internes al si de l’independentisme s’han tornat inescrutables, tant per als altres com per als propis. Fins i tot les adhesions personals cap als respectius líders semblen aleatòries i volubles.

La renúncia a la legalitat és la renúncia a la política. De manera que l’independentisme ja no és capaç de reflexionar pausadament sobre si avui estaria més a prop o no de la seva meta si s’hagués atingut a la legalitat, o sobre els efectes reals de la seva manifesta i sobtada impaciència. Per molt que les normes constitucionals i estatutàries constrenyin les oportunitats d’aquelles op­cions més distanciades del consens, aquestes no obtenen cap benefici del desbordament de la legalitat. Tot al contrari, el rupturisme les condueix al marasme d’una notorietat sense resultats.