• La derrota de l’unilateralisme obre un nou temps polític i la possibilitat d’explorar un govern d’unitat catalanista el més ampli possible

Catalunya viu des de fa dos dies una explosió d’emocions. Amb l’empresonament de cinc dirigents nacionalistes més, entre ells el candidat a ser investit president de la Generalitat, una part important de la plana major de l’independentisme està fora d’Espanya o a la presó i amb la perspectiva de no sortir en molts anys. Més de mig Catalunya es debat aquests dies entre la tristesa, la indignació i la ràbia. Aquest estat d’ànim no es limita a les multituds que divendres a la nit van sortir als carrers en protestes que es van saldar amb 25 ferits. Abasta també els qui, sense ser independentistes ni estar d’acord amb els mètodes que van utilitzar les forces sobiranistes la passada legislatura, estan abatuts per les conseqüències que pot tenir el rumb que han pres les coses.

La fallida sessió d’investidura del dijous va servir almenys per a dues coses: va engegar el rellotge que ha de conduir en un termini de dos mesos a formar govern o a celebrar noves eleccions; i va servir també per certificar el final del Procés, o millor dit, del processisme, aquesta nefasta estratègia per la qual sobiranisme va quedar atrapat en una agenda que tots sabien que només podia conduir al fracàs. Va ser precisament Carles Riera, portaveu de les CUP, qui en va emetre el certificat de defunció. De forma explícita, sense ambigüitat. El procés, i les aliances que l’han fet possible, s’han acabat, va dir.

I ara què?

Ara s’obre un temps d’incertesa i perill, per descomptat, perquè la duresa de la resposta judicial seguirà provocant reaccions al carrer. Però també s’obre un temps d’oportunitat: la possibilitat de superar la política de blocs i de confrontació que ha conduït a la perillosa polarització política i social dels últims anys. L’independentisme sap que la via unilateral ha fracassat. Tot i haver aconseguit un suport electoral molt important, impensable fa amb prou feines deu anys, la força acumulada ha estat insuficient no ja per imposar una ruptura amb Espanya, sinó com a mínim per obligar el Govern del PP a negociar. L’única cosa que ha aconseguit l’unilateralisme és reforçar les tendències recentralitzadores que figuren en l’origen del conflicte i despertar el nacionalisme espanyol més bel·ligerant i extremista.

Una part de l’independentisme advoca ara per fer un pas enrere, guanyar temps per ampliar la base social i acumular així la força que li ha faltat. Però si el que pretén és acumular força per arribar al mateix lloc, corre el perill de caure de nou en la irrealitat que l’ha portat a la situació actual. Difícilment sumarà més força si el que defensa és una agenda unilateral i de ruptura. Reprendre o no la unilateralitat és la seva gran disjuntiva. Des d’aquesta perspectiva, resulta significatiu que en les dues sessions parlamentàries d’aquesta setmana només la CUP hagi defensat l’agenda unilateral i de confrontació. Com també va ser molt significatiu que tant Xavier Domènech, portaveu dels comuns, com el socialista Miquel Iceta advoquessin per acords transversals que permetin superar la divisòria entre independentistes i constitucionalistes.

Aquesta és la porta que podria obrir un nou temps polític per a Catalunya. Existeixen diferents fórmules a explorar, inclòs un govern d’unitat catalanista el més ampli possible i allunyat de les disputes partidistes, amb figures independents de prestigi, que tingui com a objectiu recuperar l’autogovern, preservar l’economia i impulsar una proposta per a un nou pacte institucional en España. Els independentistes han de triar entre persistir en una via que ja s’ha demostrat fallida, o recompondre forces per obligar des de Catalunya a replantejar un sistema que dona mostres d’esgotament i abordar la greu crisi territorial i institucional que el Govern del PP es nega a reconèixer. Fa temps que la crisi catalana s’ha convertit en una crisi institucional espanyola.

Encegat per la percepció de victòria és molt possible que el Govern de Rajoy i els qui l’acompanyen en la batalla per derrotar l’independentisme caiguin ara en la irrealitat de pensar que poden donar la batalla per guanyada. Encara que tenen elements per acariciar la idea que han aixafat el cap de la “serp separatista”, com alguns es refereixen al problema català, la realitat és que la derrota de l’independentisme unilateral no resol el conflicte i que l’empresonament dels seus dirigents no posa fi al descontentament i el malestar que des de fa temps nia en amplíssimes capes de la població catalana. L’única cosa que fa és posar sal a la ferida.