Gairebé tres mesos després de les eleccions no s’entreveu la formació d’un govern a Catalunya. Han passat els idus de març i, ni han portat bones notícies, ni ningú no ha gosat trair el Cèsar encara que sigui en defensa de la república, la de Ciceró. Les especulacions sobre escenaris immediats circulen carregoses entre els dirigents independentistes, l’ànim dels quals se sumeix en el tedi del bucle que ha imposat Carles Puigdemont des de Brussel·les.

Arribats a aquest punt, la divisió és evident. Uns propugnen un punt i a part, desembarassar-se d’errors i cotilles del passat, assumir que un xalet a Waterloo no pot ser la seu de la màxima institució de Catalunya i que la revolució dels somriures va acabar amb llàgrimes, però que és possible mirar al futur sense renunciar a una il·lusió que ha niat en dos milions de catalans, intentar que molts més s’acabin sumant a aquest objectiu, atendre altres necessitats… Altres defensen que la guerra contra l’ Estat no ha acabat, que està en el seu clímax, que cal endinsar-se en el pols al sistema polític i judicial espanyol per posar-lo contra les cordes, que qualsevol intent de normalització és tant com acceptar la repressió i una traïció a qui s’han jugat tant en el procés per la independència.

Aquest còctel de sentiments desemboca en estratègies diferents. Podríem simplificar-ho: pragmàtics i inflexibles. Entre els primers se situen, sempre en termes generals, ERC i el PDECat. I, entre els segons, Puigdemont i el seu equip, a més de la CUP. Però més enllà dels partits, aquesta bifurcació s’està estenent entre les entitats sobiranistes, que han estat tant o més protagonistes que els polítics, diguem professionals, en el desenvolupament del procés. Sense l’ ANC i Òmnium Cultural no podria explicar-se per què Artur Mases va sumar a l’ onada per la independència ni s’explicaria que Puigdemont arribés fins a la declaració unilateral.

Doncs resulta que l’ ANC també està vivint els seus idus de març en versió tragèdia shakespeariana, amb un convuls procediment d’elecció del seu secretariat que evidencia aquesta distinció entre inflexibles i pragmàtics. Durant els anys de Carme Forcadellal capdavant de l’entitat, sempre se l’havia considerat propera a ERC, fins que Jordi Sànchez, amb astúcia, es va erigir en president i va entaular una relació estreta amb Mas –tots dos mantenen bona sintonia– i després amb Puigdemont, la campanya electoral del qual des de Brussel·les no es va fer només a cop de tuit. Pel que fa a Òmnium Cultural, que en època de Muriel Casals es va considerar pròxima a Convergència, ara la seva direcció s’alinea amb l’estratègia pragmàtica que, per exemple, defensa Esquerra.

Aquestes entitats han liderat mobilitzacions multitudinàries que ara comencen a conviure amb protestes notables com la feminista o la dels jubilats. Els catalans donen mostres d’interessar-se per solucionar els seus problemes sense esperar a l’adveniment de la república real i els seus suposats efectes benefactors. De com es dirimeixi aquesta dicotomia entre inflexibles i pragmàtics dependrà el futur immediat de l’independentisme com a moviment social i polític. De moment, s’imposa el criteri de Puigdemont. En la reunió que va mantenir aquesta setmana a Brussel·les amb els seus diputats es va reproduir aquesta divisió: uns van defensar que l’expresident presentés la seva candidatura de nou, d’altres van advocar per passar de pantalla i intentar-ho amb Jordi Turull. Al final, es va optar per insistir en Jordi Sànchez, tot i que no tingui viabilitat.

Puigdemont es manté ferm, mentre s’escampen els dubtes al seu voltant. La candidatura de Turull també toparà amb dificultats. El Govern del PP podria portar-la al Constitucional per impedir que sigui efectiva i el Rei hagi de sancionar-la. A més, el Suprem preveu decretar el processament dels consellers l’abril, cosa que en suposaria la inhabilitació. Per si fos poc, la CUP pot mantenir el seu veto, cosa que implicaria que només aconseguiria els vots necessaris si Puigdemont i Toni Comín deixen el seu escó. És el que esperen cada vegada més a ERC i el PDECat, per no dependre de la CUP. Tant els republicans com els exconvergents es mantenen en espera que Puigdemont exhaureixi totes les vies que se li passin pel cap per donar la veritable batalla per un candidat sense causes pendents i que els pragmàtics guanyin terreny. Potser ens n’anem als idus d’abril.