Puigdemont ha sigut detingut a Alemanya en exercici de l’ordre de detenció europea emesa pel magistrat Llarena. L’expresident es troba ara sota l’autoritat policial alemanya a l’espera que un jutge alemany, després de donar-li audiència, decideixi si executa l’euroordre i entrega Puigdemont al magistrat del TS. La situació és diferent de la que es va produir a Bèlgica fa alguns mesos, ja que a Alemanya existeix un delicte d’alta traïció equiparable en els seus elements típics al delicte de rebel·lió. Un cop dit això, val la pena recordar que l’existència d’un delicte equiparable no és un condició necessària per a l’euroordre, ja que aquesta part de la protecció equivalent que es produeix als estats de la Unió Europea és, en definitiva, un instrument de confiança mútua de l’ordenament europeu.

Al llarg dels pròxims dies sabrem si l’expresident és entregat a la justícia espanyola. Si és així, sembla lògic pensar que com que una de les condicions de la presó provisional és el risc de fuga, el jutge Llarena consideri justificada la seva aplicació. Amb aquest panorama, excepte Comín, Rovira, Ponsatí, Serret i Puig, sobre els quals també recauen euroordres, tots els processats per l’instructor com a responsables de diferents delictes relacionats amb la ruptura constitucional generada a partir, sobretot, del setembre del 2018, estarien en presó provisional. Sobre aquesta qüestió s’han de fer algunes consideracions.

Malestar i rebuig

Alguns sectors polítics, jurídics, entre els quals em trobo, i judicials han expressat el malestar, fins i tot rebuig, que genera la presó provisional decretada contra els ja processats, per considerar que es fa una aplicació excessivament àmplia, poc d’acord amb els drets fonamentals, d’aquesta mesura. No obstant, no podem obviar que els recursos presentats pels presos preventius han sigut rebutjats per altres magistrats del TS sense fissures (també els que han arribat al TC). A més, coincideixen amb altres sectors doctrinals que consideren plenament legítim l’abast reconegut a la presó provisional en aquest procés penal.

Encara que algunes rebutgem la imputació del delicte de rebel·lió per considerar que no concorren els elements necessaris, no es pot perdre de vista que els processats van actuar tenint coneixement de les possibles conseqüències. La presó no és la solució per a la greu crisi constitucional que hem d’afrontar. S’ha d’atribuir a l’actual Govern central un descarat rebuig al diàleg, la instrumentalització de la justícia i l’apropiació de la Constitució. Però això no ens ha de portar a obviar les responsabilitats polítiques i jurídiques dels líders independentistes, fent seves les institucions públiques, en la fallida de l’autogovern a Catalunya.

El Poder Judicial seguirà el seu camí. I la política catalana ha de començar el seu, amb nous lideratges i a través d’un nou Govern que, respectant les regles de joc constitucionals i democràtiques, restableixi, una altra vegada, l’autogovern de Catalunya.