El primer que caldrà fer l’endemà del 26-J serà reconstruir el centre-dreta a Catalunya. Convergència ja no serveix. Encara que ara li canviïn el nom. Una simple operació de maquillatge. Com volen erigir-se ara en representants del “centre ampli” els mateixos que se l’han carregat?. Impossible. Simple qüestió de credibilitat.

No es pensin, CDC encara té coixí. Vas a un míting del PSC -l’últim que vaig anar va ser el de Felipe González a l’Hospitalet el 15 de setembre de l’any passat- i la majoria de testes llevat de la de Miquel Iceta són calbes com la meva o emblanquinades pel pas dels anys. Se’ls hi ha envellit l’electorat o, encara pitjor, s’ha passat a altres opcions polítiques perquè han canviat els seus valors i principis ideològics: ara valoren l’ordre, la seguretat, el civisme. En canvi, vas a un acte de Convergència -en aquest cas va ser la conferència de Quim Forn del passat 2 de juny- i hi ha base.

Però el cas de CDC serà objecte d’estudi en el futur. Com un partit que ha remenat les cireres durant trenta anys ha acabat fent-se l’hara-kiri. El mèrit -cal començar a posar noms per la desfeta- és de l’actual nucli dur: Francesc Homs, Jordi Turull, Josep Rull, Lluís Corominas, Francesc Sánchez. El pinyol que s’ho havia de menjar tot. L’altre dia vaig descobrir, astorat, que Carles Campuzano porta sis legislatures a Madrid (24 anys!) i ara repeteix de número dos. També, no cal dir-ho, d’Artur Mas, el màxim responsable de tot plegat.

Només conec a l’Estat espanyol -salvant totes les distàncies, per descomptat- un cas similar: el de les Corts franquistes, que van ser conscients que el franquisme no podia continuar sense Franco i van acceptar la Transició a canvi d’impunitat. La Lliga també va desaparèixer, però hi va haver-hi una Guerra Civil pel mig.

A més, ja em perdonaran, cal reconstruir el centre-dreta sense manies i, sobretot, sense complexos. Catalunya és un país curiós en el que tothom diu que és d’esquerres, però Pujol va governar durant 23 anys. A Alemanya o el Regne Unit ningú té remordiments de consciència per votar Angela Merkel o David Cameron. Al contrari, és tan legítim votar la dreta com l’esquerra.

De fet, tots els grans polítics -i reformadors- han estat més aviat de dretes que d’esquerres. Bismarck va inventar l’Estat del Benestar encara que fos perquè no se li sublevessin els sindicats. Churchill era conservador -fins i tot quan es va fer lliberal- i De Gaulle era militar. Dels pares d’Europa -Adenauer, De Gasperi, Monnet, Schuman- només Spaak era social-demòcrata. I encara.

Ho he dit sempre: els països, per funcionar, necessiten partits sòlids i honestos a dreta i a esquerra. I la democràcia és la negociació, el pacte, l’estira-i-arronsa. Al final ens hem d’entendre tots. Però les classes mitjanes d’aquest país -les que ens llevem d’hora cada matí, paguem impostos i no okupem edificis a Gràcia ni empaitem els Mossos- necessitem una opció política que ens representi. Algú ha de començar a posar fil a l’agulla.