Fa mesos que Puigdemont es passeja pel món de la mà del Diplocat explicant que Catalunya es troba subjugada per una Espanya no democràtica i que per això “els catalans” volem la independència. L’últim episodi d’aquests viatges va ser la doble visita als EUA en què, malgrat els bons desitjos del meu col·lega, l’exdiplomàtic americà i professor d’una Universitat de Miami Ambler Moss –sempre bon amic de Catalunya i ara separatista declarat–, la Fundació Carter no ha reconegut que Catalunya sigui una colònia d’ Espanya i tingui dret a l’autodeterminació.

Els que no som separatistes i sí que som autonomistes sabem que només una part dels catalans volen la independència, i sabem, també, que seria interessant que es produïssin certs canvis en la governança d’ Espanya, perquè fins i tot els no separatistes ens sentíssim mes còmodes del que ens sentim ara amb la situació a la qual s’ha arribat en les relacions entre Catalunya i la resta d’ Espanya.

Dit això, i malgrat que ja vam veure que al seu dia la CUP va inhabilitar Artur Mas en el seu intent de ser reelegit president de la Generalitat, tot semblava indicar que el separatisme havia aconseguit arribar a una unanimitat de pensament únic que es transmetia en els mitjans de comunicació afins a l’independentisme adoctrinant la població sobre les bondats de deixar ­Espanya. El que està succeint en les últimes setmanes ens està mostrant que la realitat del separatisme és una lluita pel poder, que és molt lluny de la unitat que es provava d’ex­plicar que existia des de les posicions del pensament únic per convèncer els qui no estàvem convençuts que la separació ­seria positiva per a Catalunya i per a la resta d’ Espanya, i a la qual tothom hi donaria suport.

Això ho estem veient molt clar. Malgrat l’acte unitari d’ahir del Govern, s’ha trencat el front comú sobre el referèndum més del que ja ho estava, mentre que la i ndependització no està tenint la resposta positiva en l’esfera internacional que esperaven obtenir els qui volen deixar ­Espanya. És fàcil tractar de convèncer la part de la població més ingènua que l’oposició d’altres estats a la independència és conseqüència que el Govern espanyol pressiona els governs estrangers perquè no s’adhereixin a la causa segregacionista, però els catalans assenyats ens adonem que, tant amb pressions diplomàtiques d’aquest tipus com sense elles, els països del nostre entorn polític, cultural i de valors no volen sentir parlar de separatismes, perquè en tenen prou amb els seus propis problemes regionals.

Ni pensament únic independentista –com no podia ser de cap altra manera en un país democràtic com el nostre, en què votem a tota hora– ni suport interna­cional. Aquesta és la realitat separatista actual, per més que se’ns vulgui convèncer del ­contrari.