Llegir cap enrere la història és un esforç d’imaginació colossal. Atribuir de manera retrospectiva nacionalitat als qui no en van tenir perquè en els seus temps d’això no n’hi havia és una manipulació pintoresca a què molts s’han entregat amb passió dedicant-se a la tasca indeclinable de la construcció nacional. El seu intent és presentar-se com a conseqüència necessària per cobrar una força indiscutible. Viriat, Numància, els visigots, la batalla de Guadalete, Covadonga i tants i tants. Després, finals de l’edat mitjana i començament del Renaixement, va ser el joc de les dinasties i dels estats del rei nostre senyor transformats en una altra substància que trigaria a coagular-se fins a Westfàlia, amb motiu del cuius regio eius religio .

El mateix es pot dir dels cercadors de relíquies d’altres pobles i territoris, que rescaten restes de naufragis antics per presentar-los davant les necessitats urgents del present. Són els addictes que es mobilitzen a favor del propòsit secessionista impulsat per l’encara president de la Generalitat i els seus seguidors, àvids de Guifré i de comptar per mil·lennis inventant la línia recta que es projecta en fletxa. Com va advertir Milan Kundera, la lluita fonamental és pel passat, la pretensió decisiva és entrar al laboratori on es retoquen les fotografies i es reescriu la història per instrumentalitzar-la i conquerir posicions favorables de cara al futur que s’ambiciona.

La imminència de les eleccions autonòmiques de diumenge vinent, dia 27, ha afavorit que molts treguin el pitjor de si mateixos. On hi havia convivència cívica hi han instal·lat el recel perquè els uns i els altres es mirin amb sospita. Són les discòrdies civils que deriven cap al tribalisme. El campi qui pugui i qui no s’hi apunti que es prepari perquè hi passaran comptes. És aconseguir-ho costi el que costi, que la Catalunya gran torni a ressorgir, en una adaptació dels càntics carlins, en general habitants de les muntanyes que, quan baixen, ataquen l’home. Sabem, perquè ens ho va dir Marcel Proust, que hi ha conviccions que creen evidències. Aquestes conviccions impregnades en sentiments i veus ancestrals estan blindades, confirmen la impenetrabilitat de la matèria. El cel està enrajolat i el terra està minat. Qui el des­minarà?