Aristòtil deia que l’única veritat és la realitat. Vet aquí un principi vigent en qualsevol circumstància. També en l’actual, marcada a Catalunya i a Espanya pel resultat del 27-S. Aquests comicis, la transcendència dels quals s’anunciava històrica, ja són història. Però no es pot dir que hagin aclarit el panorama o ens hagin portat molt més enllà d’on érem. Les urnes han confirmat la divisió de la societat catalana, que ja preveien les enquestes. Les forces independentistes -Junts pel Sí i la CUP- han aconseguit majoria absoluta d’escons, però no de vots; han guanyat les eleccions, però no el plebiscit que plantejaven. Així ho ha subratllat la premsa internacional. Encara que, com era de preveure, els guanyadors van abundar en manifestacions exultants tot just després de conèixer els resultats. Si bé en privat reconeixen que les seves expectatives eren més altes. L’horitzó no és clar, tampoc per al full de ruta independentista. I menys en vigílies d’unes generals davant les quals la ­geometria de la política catalana pot experimentar altres canvis. Es presenten nous factors d’incertesa. I el menor no és el de la investidura del pròxim president de la Generalitat; per a la qual, i una vegada constituït el Parlament, Junts pel Sí necessita, en una primera votació, majoria absoluta. La CUP ja ha anticipat que no deixarà els seus vots per fer president Artur Mas. Sense ells, no hi haurà investidura en la primera volta. En aquest cas, caldria anar a una segona votació, aquesta ja per majoria simple, però en la qual la llista guanyadora necessitaria encara algun vot de la CUP. Si aquesta segona votació no donés el fruit desitjat, se’n podrien convocar d’altres, al llarg de dos mesos. Però si aquest pe­ríode acabés sense investidura, caldria convocar unes noves autonòmiques. Així doncs, es fa difícil de dir com serà el futur immediat de l’escena política catalana.

Per tot això, no és estrany que la pregunta “i ara què?” fos molt reiterada diumenge a última hora. Com també ahir. Encara que no hi hagués respostes con­cloents a la qüestió. Catalunya ha anat a aquestes eleccions tensant el seu sistema polític d’una manera inèdita. Els partits i les federacions s’han trencat i remodelat per a l’ocasió, superposant al tradicional eix de lluita esquerra-dreta l’eix independentisme-no independentisme, la qual cosa ens ha portat a una fase de difícil articulació. Un exemple: la investidura d’Artur Mas, home de CDC, partit burgès i de convicció europeista, depèn ara de la CUP, grup anticapitalista contrari a les institucions europees.

S’imposa un exercici de realisme. El seu primer pas consisteix a reconèixer la realitat, tant si agrada més com si agrada menys, ja sigui més o menys propícia a la consecució dels objectius polítics prefixats per les parts. No sembla que tot flueixi en aquesta direcció. Romeva, Mas i Junqueras van presentar els resultats com un èxit total. El Govern Rajoy va avançar ahir que el seu marge per a la negociació és curt. La premsa catalana afecta a l’independentisme destaca que ha començat un altre futur. Bona part de la premsa madrilenya fa una lectura del 27-S en clau oposada i conclou que els independentistes han fracassat. Els uns i els altres han d’acceptar que la realitat és com és i no com la somien. No hi ha tantes veritats com partits. Hi ha una realitat que els incumbeix a tots. Vet aquí un principi l’acceptació del qual és bàsica. Sense aquesta acceptació, és difícil progressar. Com ho és fora del marc legal, sense diàleg ni voluntat de pacte.