A mesura que passen els dies de la campanya electoral veiem com es radicalitzen les posicions a Catalunya, com el bàndol del sí ja avança trencaments unilaterals fora de la llei, mentre el bàndol del no s’enroca en la seva posició de ceguesa i de sordesa o anuncia una pluja legislativa que pot acabar amb gent a la presó. Sembla com si la campanya ens portés a enderrocar tots els ponts, a fer desaparèixer les poques línies de comunicació que pugui haver-hi entre una banda i l’altra.

De fet, Catalans pel Seny, l’associació cívica que pretén restablir el diàleg entre les parts, neix d’aquesta situació, de la ­necessitat de mantenir obert al trànsit el diàleg encara que només sigui mitjançant un darrer pont, el pont del seny. Creiem que es possible recuperar cap al camí del diàleg els moderats d’una banda i de l’altra, però també els milers de moderats que es troben al mig, orfes d’una alternativa política que no estigui als extrems.

Ni políticament, ni socialment, Catalunya pot córrer el risc d’iniciar un camí cap enlloc, un camí que sabem com comença, i això sembla que il·lusiona a molta gent, però no sabem com ni on acaba, i tot apunta que pot acabar molt malament i deixar el país fora de joc per molt de temps. Costa d’imaginar com quedaria Catalunya fora d’Europa, amb unes empreses sense marge de competitivitat i amb una economia marginada internacionalment. Alguns, d’això, n’anomenen transició, quan més aviat es tracta d’una travessia del desert que podem pagar massa cara i a costa d’assumir massa ­riscos.

Ara bé, fins i tot en l’escenari més negatiu al final no hi ha altra solució que un procés de diàleg, que un procés d’entesa i que un procés d’acord. El problema rau en què quant més temps triguem a recuperar els ponts del diàleg més difícil serà que algú ens vulgui escoltar, que ens vulgui entendre i que estigui disposat ha ­acceptar alguna de les nostres reivindicacions, tenint en compte que no es tracta només de reivindicar, sinó també d’entendre l’altra part i de saber trobar espais comuns on poder avançar. Així s’ha fet sempre i el resultat ha estat l’època més beneficiosa per a Catalunya amb tota la seva història, amb més autogovern i amb més capacitat econòmica i de desenvolupament.

Potser no cal que cremem tot aquest camí que ja hem fet, potser no cal renunciar a entendre’ns amb l’Estat, malgrat que ara no passem pel millor moment per establir de nou aquest diàleg. Els grans triomfs de la història estan carregats de paciència, de processos lents, d’esforços i de treball.

Des de Catalans pel Seny coincidíem plenament amb els plantejaments d’Unió Democràtica de Catalunya com a hereva de la tradició de CiU i de l’espai central del catalanisme polític, un espai de ­moderació i d’estabilitat. Catalunya no podrà créixer sense estabilitat, sense la garantia d’un govern que no pensi en aventures difícils de justificar, sinó que pensi a governar aquest país, a resoldre els múltiples problemes d’infraestructures, de serveis, socials, econòmics que impedeixen el nostre desenvolupament equilibrat.

Ens hem instal·lat en una posició de cercar la suma zero com a fórmula de relació amb l’Estat, quan aquesta està allunyant la política catalana i espanyola d’un projecte en el qual podríem guanyar tots, i suposa passar de la col·laboració a la confrontació, de l’acord al desacord, instal·lant tant la política espanyola com catalana en la idea que quant pitjor li vagin les coses a l’altra millor ens aniran a nosaltres.

Ara més que mai cal trobar vies per conduir i resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Convençuts que l’únic instrument vàlid és el diàleg. Com ha estat sempre. Fins i tot en temps més complexos i difícils. I, això, cal fer-ho des de la societat civil, tot acompanyant a la política que, malgrat el seu desprestigi ac­tual, necessitem més que mai. Perquè només la bona política es capaç de donar sortida a les demandes i anhels dels ciutadans, respectant i reforçant les institucions democràtiques, les úniques que ens representen a tots. Si us plau, no trenquem el darrer pont.