¿Què passarà a partir de demà després de les eleccions autonòmiques (per segona vegada avançades) i que Artur Mas qualifica de plebiscitàries?

Tres hipòtesis. Primera, la dominant a les enquestes, que el conjunt del separatisme (Junts pel Sí i la CUP) aconsegueix la majoria absoluta d’escons (68) però no la dels vots. Segona, que l’independentisme aconsegueix les dues majories: escons i vots. Tercera, que es queda fins i tot sense la majoria absoluta de diputats. Cap d’aquests escenaris condueix a un panorama clar. I a la incertesa hi contribuirà la incògnita sobre la identitat del futur Govern central. A més, pot succeir que la majoria catalana de les autonòmiques d’avui no coincideixi amb la de les generals del mes de desembre vinent.

El primer escenari (majoria separatista només d’escons) generaria una situació confusa i de difícil gestió. Amb majoria d’escons tindria tot el dret a governar, però li faltaria legitimitat per declarar la independència en 18 mesos com propugna el seu programa. És difícil proclamar que, per exemple, amb el 47% dels vots (davant del 53% de tots els refractaris a l’independentisme) es té un mandat per crear un nou Estat. El separatisme hauria guanyat les eleccions autonòmiques, però hauria perdut les plebiscitàries.

En aquest escenari, la negociació amb el Govern que resulti de les generals (no serà fàcil de formar) serà clau. Però abans del febrer (quan s’acabarà la interinitat espanyola) hi podria haver xocs perillosos. Tant per imprudència temerària de l’Executiu català, com del Govern de Mariano Rajoy en període electoral o en funcions. En tot cas, la inestabilitat duraria uns mesos i les incògnites polítiques tindrien conseqüències econòmiques negatives per a Catalunya i per a Espanya. Com deia dijous el catedràtic Josep Oliver en aquest diari: «A l’horitzó s’acumulen vents de tempesta que afectaran la renovada confiança que tant ha costat recuperar. Com més dilatat sigui el període de transició… més probable és que tornem a la recessió. No és necessària una DUI per imaginar situacions que ningú desitja. Només cal el col·lapse de la confiança».

Aquest escenari també depèn de la relació de forces entre Junts pel Sí i la CUP. Si Junts pel Sí tragués un mínim de 65 diputats, Artur Mas dominaria, almenys a curt termini, la situació i seria investit president. Si Junts pel Sí tingués 62 i necessités 8 o 10 escons de la CUP, tot s’enredaria més.

El segon escenari -majoria separatista d’escons i vots- donaria origen a una situació més definida, però també amb més riscos. L’independentisme es creuria legitimat -i obligat- a passar a l’acció. I tot dependria de la capacitat de negociació i de pacte entre un govern català amb tendència al maximalisme i un govern en funcions o inestable a Madrid. La possibilitat d’un virulent xoc de trens, que podria tenir conseqüències econòmiques més negatives que en l’escenari anterior, s’incrementaria. Aquí tot depèn de la fe. Els independentistes creuen que es podran imposar a una Espanya decadent i que sorgirà un nou i pròsper país. Els pessimistes, a vegades optimistes ben informats, temen que Espanya i Catalunya quedin paralitzades en el conflicte. I els espanyolistes recalcitrants abominen d’aquest panorama i podrien inclinar-se a «restablir l’ordre» i suspendre l’autonomia. Seria un fort cop, potser mortal, al règim constitucional. ¿Llavors? La fe.

Queda la tercera hipòtesi. Que el separatisme no aconsegueixi ni la majoria d’escons. Artur Mas -fracassat per segona vegada- hauria de marxar. Els unionistes disposarien d’una majoria, però molt fraccionada. ¡Impossible definir una política que unís des de Xavier García Albiol fins a Lluís Rabell! En aquest cas Ciutadans -si fos la segona llista més votada- tindria una gran responsabilitat.

Però la solució només podria passar per un govern -com el proposat per Miquel Iceta i Ramon Espadaler– de confluència dels partidaris de la tercera via, més Ciutadans, més els convergents penedits (els que admetessin la derrota), que intentés negociar amb el nou govern espanyol (no sabem quin) un nou encaix de Catalunya. El final del procés i l’obertura d’una nova etapa. Tampoc gens fàcil.

En qualsevol escenari hi ha incertesa. Capejar la tempesta exigirà capacitat de pacte interna a Catalunya (difícil perquè durant 35 anys no hi ha hagut acord ni per a una llei electoral) i una actitud més intel·ligent del Govern central, sigui el que sigui.

Els de Junts pel Sí sortien amb avantatge. Des del 2012 repeteixen que Catalunya no serà lliure i pròspera sense divorci amb Espanya. Tres anys de pluja fina amb algun xàfec com el tricentenari i el 9-N. I sabem que la pluja fina empapa. Aznar, en la seva primera legislatura, la va practicar i el 2000 va aconseguir majoria absoluta. Llavors ja no va parlar català en la intimitat.

Els fills d’Aznar no creen en la pluja fina. Durant tres anys han posat un únic cartell: prohibit. Després, en campanya, han saltat al camp amenaçant amb l’Apocalipsi. ¿Creen que 15 dies de canonades bastan? Error, máxime quan en lo de la nacionalitat van oblidar la clau. Solo el 23% voldria la catalana en exclusiva frente al 57% que optarien per la doble nacionalitat. L’única excepció fue el debat civilitzat del ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, amb el líder d’ERC, Oriol Junqueras.

La sorpresa l’ha donat el candidat del PSC, Miquel Iceta. Ha condemnat el divorci com un bisbe preconcilar, s’ha distanciat de les canonades i ha ballat com un posseït pecador. Al final ha desvelado la clau: vol que Espanya i Catalunya segueixin ballant juntes perquè ballar solo no és sexi. ¿Sabia que una enquesta diu que únicament el 20% creu que el procés desembocarà a l’Estat independent?