Una de les principals conclusions que es desprenen dels resultats de les eleccions autonòmiques celebrades ahir és que la societat catalana és molt plural. Fins a sis grups formaran part del nou Parlament, on compartiran escons independentistes amb grups partidaris de l’statu quo o que es declaren reformistes, socialistes federalistes i que s’autodefineixen antisistema. Una polifonia de veus que defineix una societat molt complexa, però també molt oberta, madura i parti­cipativa, com correspon a una comunitat en la qual conflueixen grups d’origen divers i ideologia sense que això suposi cap obstacle per conviure sense altres enfrontaments que els que marca la dialèctica i la pràctica política. Una societat que no és monolítica, sinó oberta i capaç d’integrar tots aquells que ho ­desitgen i volen. En definitiva, una societat moderna, en la qual unes eleccions tan transcendentals com les d’ahir s’han celebrat amb un civisme i un esperit ­democràtic exemplar i una campanya sense cap ­incident.

La victòria de Junts pel Sí (62 escons), encara que lluny de la majoria absoluta, obre una nova i incerta etapa. El caràcter plebiscitari que uns i altres, per activa o per passiva, han volgut donar-li als comicis d’ahir no ajuda a dissipar l’interrogant del futur. El projecte sobiranista passa a dependre de manera gai­rebé decisiva del suport de la CUP (10 escons), un grup assembleari i anticapitalista que ha repetit fins a la sacietat que no donaria suport a Artur Mas com a president i que, en tot cas, projecta moltes ombres ­sobre el full de ruta acordat entre Artur Mas i Junqueras, entre altres raons, per les urgències amb què volen dur a terme les seves proposicions indepen­dentistes. El resultat d’ahir obre, per tant, un interrogant al bloc sobiranista sobre el qual, els dos líders, hauran de reflexionar a fons, especialment tenint en compte que, a més, no han aconseguit la majoria absoluta en vots que els exigien els representants de la premsa europea per donar caràcter plebiscitari a la convocatòria.

La societat catalana no s’ha fracturat, com capciosament van pronosticar alguns. Però també és cert que els resultats d’ahir configuren dues meitats respecte al projecte independentista. És difícil realitzar una lectura estrictament plebiscitària en nombre de vots. Per exemple, els sufragis aconseguits per Catalunya Sí que es Pot, que no té una posició definida respecte del projecte independentista, no deixen clar quina podria ser la decisió final dels catalans davant un hipotètic referèndum, si és que s’arriba a celebrar algun dia. Però sí que és clar que hi ha una divisió en dues meitats en aquesta qüestió. Aquesta és una premissa que el nou Govern català hauria de tenir molt present.

Més enllà de l’evolució que pugui tenir el procés independentista, convé reflexionar sobre el fracàs del PP, que s’ha quedat com a cinquena força política de l’hemicicle i a poc més de deu mil vots de la CUP. El partit del Govern s’ha deixat en l’envit vuit diputats i gairebé 150.000 vots malgrat l’augment impressionant de la participació. Una forta clatellada que, en vigílies d’unes eleccions generals cobra una enorme importància respecte de les seves expectatives electorals. L’èxit de Ciutadans i d’una neòfita Inés Arrimadas (25 escons, més de 700.000 vots i segona força política a Catalunya) amb un discurs reformista que ha arrelat a Barcelona i al cinturó metropolità, especialment amb votants arrencats de l’abstenció, pot suposar una empenta per al partit de cara a les generals en detriment especialment dels populars. Si, a més, el PSC de Miquel Iceta, amb la seva oferta federalista, ha vençut les enquestes i ha quedat molt per sobre dels negres presagis d’esfondrament que es discernien sobre els socialistes catalans (més de mig milió de vots i 16 diputats), la patacada del PP és encara més destacada. Tampoc la marca catalana de Podemos no ha sortit amb èxit de la prova catalana. Amb 11 escons i 350.000 vots, ha estat àmpliament superada per C’s i PSC, a causa d’un missatge equivocat d’Iglesias sobre l’origen d’alguns catalans i a una calculada ambigüitat sobre l’independentisme que no va ­convèncer.

I a partir d’ara, què? Des d’aquestes pàgines hem estat crítics amb l’actitud quietista del Govern de Madrid i del PP davant el repte sobiranista. Els resultats d’ahir deixen ben clar que ha estat una mala política mantenir de manera fèrria la llei com a dic de l’independentisme, sense mirar d’oferir una sortida política, que a la llarga els ha encaminat a una campanya farcida de contradiccions i girs de sentit que, a la fi, els ha portat al pobre resultat d’ahir. Alguna cosa haurà de canviar; però tenint en compte les declaracions de divendres passat de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, no sembla que ni el Govern central ni el PP pensin prendre la iniciativa en aquesta qüestió abans de les eleccions legislatives, entre altres raons perquè, a hores d’ara, potser part del seu electorat tampoc estaria disposat a donar-li suport. Però és evident que ha de fer un gir en la seva política catalana, perquè, en definitiva, l’experiència demostra que és a Catalunya on es guanyen o perden les eleccions a Espanya. Rajoy no pot esperar que ­passin les generals per abordar el conflicte català. És urgent que comenci a prendre decisions en aquest àmbit si no vol que, cada dia que passa, resulti encara més difícil trobar una solució.

La qüestió independentista se segueix amb molta atenció a Europa i es continuarà fent, sense cap dubte. Més enllà de les declaracions favorables contra la secessió de Catalunya fetes per líders internacionals, aquests només esperen que el Govern espanyol i el català arribin a acords i resolguin el conten­ciós. Però no és la seva intenció treure’ls-hi les castanyes del foc, ja que es tracta d’un afer de política interna. Per tant, el conflicte plantejat s’ha de resoldre des de Madrid i des de Barcelona. I això només serà possible si hi ha ànim i voluntat de diàleg i capacitat per a la ­negociació. Ho hem exigit en el passat en diverses oca­sions en aquest mateix espai editorial i ho tornem a reclamar avui sense descans, després d’unes elec­cions que han deixat ben clar que la societat catalana és partidària de plantejar i resoldre els conflictes des del diàleg, amb audàcia i valentia, però alhora amb pragmatisme i voluntat d’acord.