• L’aliança amb la CUP i la ruptura amb la legalitat creen divisió

A CDC, el secretari general tenia sempre tots els poders. Miquel Roca es va haver de conformar molts anys sent “secretari general per delegació”. Després Artur Mas ha fet i desfret malgrat que Oriol Pujol Ferrusola fos el seu segon fins poc abans de la confessió del seu pare. I així ha continuat tot… fins a la setmana passada.

Entenguem-nos, Artur Mas segueix manant. El que passa és que l’ensopegada en les eleccions del 27-S (l’independentisme va tenir el 47,8% i Junts pel Sí va baixar nou diputats i va quedar a sis de la majoria absoluta) i, sobretot, el fracàs en les dues votacions d’investidura de la setmana passada han canviat les coses. Hi ha inquietud pel full de ruta i es fan números: 62 escons el 2010, 50 el 2012 i ara 30. Qualificats i molt diferents polítics de CDC –tant consellers en els seus cinc anys de govern com l’equip que el va acompanyar durant els set anys de la travessia del desert del tripartit– s’interroguen i comencen a elevar la veu.

Ja a la primavera hi va haver consellers que li van insistir que no fes eleccions anticipades. Podia governar fins a finals del 2016 i era convenient veure el que passava a Madrid abans de llançar-se a la piscina. ¿Quin avantatge tenia –a part de satisfer l’ANC– que els catalans votessin dos mesos abans que els espanyols? Avui només es veuen dues raons. Una, que des del 9-N del 2014 Mas ja visqués encapsulat, pendent del seu paper davant la història, i que confiés en una gran victòria (greu error). Dos, que no tingués interès a negociar. Que preferís enfrontar-se a la majoria absoluta de Mariano Rajoy que ‘encallar-se’ amb Pedro Sánchez o amb un altre Govern del PP sense majoria absoluta.

Gairebé ningú a CDC es va fer llavors aquestes preguntes. Artur Mas era el cap, un polític astut i un gran parlamentari. Ara, després de les dues genuflexions fallides davant la CUP –la resolució rupturista i les votacions d’investidura perdudes–, les coses es veuen d’una altra manera.

El dimarts 27, quan es va conèixer la resolució pactada amb la CUP per obrir la legislatura, sis consellers –entre ells Mas-ColellGermà Gordó i Santi Vila— van expressar malestar. Felip Puig ja ho havia fet abans en una reunió amb empresaris. El president –suau en la forma, malhumorat en el fons– va replicar: ¿estaven demanant noves eleccions?

Després, quan dijous passat va demanar a la CUP que el fessin president encara que fos per sis mesos, la inquietud es va disparar i va començar la rebel·lió. Mas-Colell ha escrit un article al diari ‘Ara’. Francesc Homs, el primer de la llista per a Madrid, ha dit tot al contrari de la resolució pactada que fixa un termini de 18 mesos: que l’independentisme no està legitimat per acabar el procés i que cal veure si es pot negociar amb el Govern espanyol que surti de les urnes el 20-D. I Antoni Fernández Teixidó, un ‘cervell’ de CDC amb gran experiència (va viure la crisi final del CDS) i molt escoltat per Artur Mas, ha decidit deixar els seus càrrecs a CDC sense abandonar el partit.

La rebel·lió és encara de vellut, però té calat. CDC va assumir majoritàriament –amb entusiasme, prudència o resignació– la conversió a l’independentisme. La ruptura de la legalitat espanyola, latent en l’aliança amb ERC, ja va generar seriosos dubtes. I el flirteig amb la CUP –l’arbre prohibit que a més no ha donat fruits– ha sigut el punt de decantació.

Està en marxa una rebel·lió de vellut a CDC. Molts polítics convergents creuen que Artur Mas ha anat massa lluny i s’està separant del seu electorat moderat al semblar pròxim a algunes tesis de la CUP. A més, encara no ha sigut reelegit i la incertesa es va apoderant del futur.