En línies generals, totes les enquestes –ahir n’hi va haver diverses perquè era l’últim dia en què se’n podien publicar– coincideixen. La valoració de Mariano Rajoy i del PP és baixa, encara que ha pujat una mica l’última setmana, i el desig de canvi polític és molt fort: 67% dels enquestats, segons el CIS.

Però també totes les enquestes diuen que el PP serà el primer partit, perquè la protesta no la capitalitza majoritàriament el PSOE, el primer partit de l’oposició, sinó que es fragmenta a parts gairebé iguals –encara que amb Pedro Sánchez en primera posició– entre el PSOE, Ciutadans i Podem. Fa una setmana semblava que Albert Rivera –beneficiat per la moda– podia avançar els socialistes i ara, que Podem –l’esquerra més radical– podria superar Ciutadans i acostar-se als socialistes. El PP i Podem (Mariano Rajoy i Pablo Iglesias) s’estarien beneficiant una mica d’un discurs més directe.

Però la victòria del PP serà pírrica. Cap enquesta li dóna més d’un 26% i 118 diputats, lluny del 30% i els 145-150 diputats que els dirigents conservadors consideren el mínim segur. Amb 114-118 diputats segons la SER i El Mundo, 109 segons El País o 103-107 diputats segons EL PERIÓDICO, els populars tindrien una caiguda espectacular respecte als 186 escons del 2011 i no només perdrien la majoria absoluta, sinó que suarien tinta per formar Govern.

Amb l’abstenció de Ciutadans en la segona votació ja no n’hi hauria prou. Requeririen que el seu vot fos favorable per evitar que els nos superessin els sís, circumstància que els deixaria totalment a mercè de Rivera. I el 50% dels enquestats –68% dels que votaran Ciutadans i fins i tot el 46% dels que ho faran pel PP– creuen raonable que Rivera exigís la substitució de Rajoy com a candidat.

I, fins i tot, en algunes forquilles de les enquestes, el vot de Ciutadans no seria suficient i el PP hauria de sumar un tercer soci. Rajoy, que per intentar espantar tant critica un hipotètic tripartit PSOE-C’s-Podem, es trobaria que potser hauria de buscar un tripartit de dretes perquè ell –o un altre polític del PP– seguís a la Moncloa.

UNIÓ TEMPORAL D’EMPRESES

La governabilitat d’Espanya es presenta, doncs, complicada. ¿Pot quedar Rajoy presoner d’una situació a la catalana en què Artur Mas, gairebé tres mesos després de les eleccions, continua sense poder formar Govern i sotmès al capritx de la CUP? No es pot descartar, sobretot si no suma amb Ciutadans la majoria absoluta i ha de vagar per l’espai –com diria el ministre d’Exteriors– a la recerca d’un tercer soci.

El president del Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, creu que aquest escenari no es donarà i que els polítics –pragmàtics– sabran articular els pactes necessaris, com fan les empreses creant una UTE (unió temporal d’empreses) quan una obra pública excedeix la capacitat d’una sola firma. És clar que la interpretació més optimista per al PP l’hi vaig sentir als passadissos de Foment a l’economista Ramón Tamames, en temps passats jove estrella del PCE de Carrillo, que apel·la a l’efecte Cameron. Fa uns mesos, les enquestes predeien un resultat endimoniat per als conservadors britànics i al final, sorprenentment, els electors li van donar una ajustada majoria absoluta que va desarborar els seus contrincants laboristes.

Amb l’alt grau d’indecisos (41%, segons el CIS) tot pot passar. Fins i tot que Pedro Sánchez capitalitzi al final la insatisfacció amb Rajoy i ens trobem amb un inèdit pacte de centreesquerra PSOE-Ciutadans. Quan vostè llegeixi aquesta crònica ja haurà vist el debat Rajoy-Sánchez i potser tingui més elements de judici.