La democràcia és també qüestió de procediments, de rituals i de pactes no escrits entre iguals i entre adversaris. Però també és un flux constant d’idees, d’ideals, de promeses i de compromisos amb la veritat i la transparència.

El que va passar en les llargues sessions de dimarts per constituir el nou Congrés i el nou Senat després de les eleccions del 26 de juny va ser un espectacle lent, confús i desordenat. Al final tampoc no va resultar ser transparent per a qualsevol observador que volgués esbrinar d’on van sortir els deu vots que encara ningú no s’ha atribuït però que es van emetre.

La votació és secreta, és cert, però quan un diputat vota no pot ser-ho tant, sobretot si de la seva papereta en depèn l’elecció d’un càrrec públic de gran rellevància. Sembla com si els polítics, Francesc Homs, per exemple, no sabessin que a la llarga les societats jutgen amb més benevolència els actes que les intencions, les realitats que els discursos i que ja no n’hi ha prou amb fingir per gaudir del favor popular que s’expressa periòdicament a les urnes.

És curiós que l’opinió pública ha entès perfectament la procedència dels deu vots perduts, sense amo, i que els que els van emetre surtin als micròfons parlant-nos del dret al secret del vot i que, en tot cas, no seria la primera vegada que un partit tingués grup propi al Congrés sense que complís tots els requisits. Cal exigir a tots un cert compromís amb la veritat.

Un dels polítics més respectats de França, Pierre Mendès-France, només va estar uns mesos de primer ministre en la IV República en els temps de la liquidació de les possessions colonials franceses a Indoxina. Encara que no va poder posar-la en pràctica, va elaborar la doctrina que es basa en la convicció que la comèdia no és suficient en política. També es requereix honradesa, coratge i intel·ligència.

Em faig càrrec de la incomoditat que suposa que es pugui atribuir als vots en blanc de partits que preparen amb reunions llarguíssimes la desconnexió d’ Espanya des de Barcelona l’elecció d’una presidenta del Congrés del Partit Popular. I també que es fa­ciliti la formació de la resta de la Mesa amb vots secrets amb nom i cognoms d’independentistes catalans o nacionalistes bascos.

Però si no passa res. Simplement, que es digui i que cadascú sàpiga a què atenir-se. La democràcia serveix per prendre decisions polítiques, recon­ciliant i confrontant interessos contraposats i sovint conflictius. Ja sé que fa en ja deu anys, però a qualsevol ­hemeroteca es pot trobar un titular que diu que Artur Mas firma davant el notari que no farà pactes permanents o estables amb el PP. Tampoc ningú es recorda de la campanya dels populars per recollir signatures en contra de l’Estatut de Catalunya en aquelles ­mateixes dates. La política democrà­tica no és dogmàtica ni estàtica. L’únic que es demana és que sigui clara i transparent.