Si hi havia cap dubte, Rajoy el va aclarir dijous quan va especificar que les seves converses per aconseguir una eventual investidura seran amb els partits constitucionalistes. Abans, el president del Govern espanyol en funcions va revelar l’existència d’un pacte per a la Mesa del Congrés. D’això s’infereix que, efectivament, els populars van acordar amb el grup CDC/PDC la votació que va donar majoria al PP i Ciutadans a l’ òrgan rector de la Cambra a canvi que els independentistes catalans tinguessin un grup parlamentari propi, que els reportarà –si així s’acorda, la qual cosa ja no és segura– visi­bilitat i importants ­recursos financers. Aquell pacte subreptici, al qual alguns van atribuir un abast polític de més envergadura, va ser de caràcter alimentari i prosaic, un reflex pujolista de la renovada CDC amb la qual ningú ja no vol pactar.

Perquè tampoc no ho farà el PSOE. Encara que ho volguessin Sánchez i el seu equip, el comitè federal socialista va establir en el seu moment, i la manté, la prohibició de no arribar a convenis de govern amb els partits que mantinguin tesis secessionistes, com el grup que encapçala Homs o el d’ERC. Tampoc Podem –i més després de l’acord entre els exconvergents i Rajoy– ja no s’inclina per entendre’s amb els grups catalans al Congrés, específicament amb CDC/PDC, al qual no concedirà els seus vots a la Mesa perquè es constitueixi a la Cambra amb grup propi. D’altra banda, cal valorar la claredat de la negativa dels comuns catalans a aprovar les conclusions de la comissió del Procés Constituent que es van sotmetre a l’escrutini del Parlament el passat dia 27, votació en què el PSC no va participar i de la qual es van absentar Ciutadans i Partit Popular. La conclusió immediata és que les forces secessionistes catalanes, i en parti­cular CDC/PDC i ERC (la CUP, per descomptat), tractant de desconnectar Catalunya d’ Espanya, es des­connecten de bona part del país i es marginen de la mateixa realitat ­social, econòmica i cultural espanyola, allunyant-se dels “objectius realitzables” a què es referia l’editorial d’a­quest ­diari.

 L’aprovació de la desconnexió al Parlament amb els únics vots de JxSí i la CUP (72 escons de 135), no constitueix només un desafiament al Tribunal Constitucional, que va advertir de la seva il·legalitat de manera específica el 19 de juliol passat. És, sobretot, un nou i perillós moviment tàctic de l’independentisme per salvar els mobles. El 27- J va resultar, corregit i augmentat, un disbarat jurídic i polític superior al del 9- N de l’any passat. Si llavors es va pretendre articular definitivament la majoria JxSí i CUP –amb els resultats de tots coneguts: Mas descavalcat i els pressupostos de la Generalitat sense aprovar–, ara s’intenta que el 28 de setembre Puigdemont tiri endavant la qüestió de confiança i no es vegi abocat a convocar unes noves eleccions els resultats de les quals difícilment revalidarien l’ajustada majoria absoluta que de manera tan precària el sosté. Si hi va haver frivolitat i autisme polític i jurídic el novembre passat, n’hi continua havent també al juliol. El seces­sionisme continua en una introspecció cada vegada menys intel·ligible que l’aïlla i li resta credibilitat. I que ofereix contradiccions tan clamoroses i d’estètica tan poc grata com l’acord entre CDC/PDC i el PP per obtenir grup parlamentari a Madrid.

L’independentisme a Catalunya està en aquells llimbs als quals es va referir Sánchez i que és un territori políticament erm i frustrant. La partida que s’està jugant en la política espanyola es desenvolupa a mata-degolla, tret d’un aspecte: la consideració inadmissible de la unilateralitat de la pretensió independentista i la necessitat de sotmetre-la a la impugnació del TC, que, si imposa sancions la setmana que ve, es rebran amb força menys polèmica de la que alguns su­posen a Catalunya. Aquí la dinàmica política que imposa el tactisme de JxSí i CUP provoca solitud, ruptura de relacions amb altres grups i partits, fallida d’ entesa amb la resta de la societat ­espanyola i perplexitat davant algunes contradiccions com la que va protagonitzar Homs amb el Partit Popular el 19 de juliol passat al Congrés.

El secessionisme està perdent una oportunitat en l’actual tessitura espanyola: intervenir en la conformació del nou govern central per provar d’introduir un compromís transversal que busqui una solució constitucional –encara que sigui des de la reforma de la Carta Magna– per reprendre amb realisme una convivència renovada. Esdevé ­lamentable comprovar la miopia política dels dirigents independentistes, que tenint a mà un gran avantatge el perden amb la pretensió d’objectius que estan completament fora del seu abast ara i en el futur immediat i ­mediat. I ho saben, encara que no ho reconeguin.