Un fantasma recorre Espanya. Un altre campa per Catalunya. El PP pretén esprémer els seus 137 diputats per obtenir el mateix nèctar concentrat de poder que amb 176. Si no ho aconsegueix, terceres eleccions, de les quals espera obtenir un rèdit igual o superior a les segones. JxSí i CUP actuen com si l’independentisme fos majoritari al carrer. Està a dos punts d’aconseguir-ho, però al pas rupturista que porta és difícil que superi la barrera del 50%.

Per més que s’hi entesti Rajoy, encara que arribés a fer tanta por a Rivera i Sánchez que superés la investidura amb el sí de l’un i les abstencions imprescindibles de l’altre, no té majoria parlamentària, ni gaires possibilitats d’aconseguir-la, i menys estable. L’hostilitat socialista és manifesta, avui unànime entre els barons en actiu, i ha travessat el punt de no retorn. C’s insisteix a brandar la destral sobre el cap del PP, com si n’hi hagués prou de tallar-la per a la seva funció vital de crossa de la dreta.

A Catalunya sí que hi ha majoria d’escons per aprovar el que convingui, sobretot a la CUP, encara que aquesta majoria es limita pràcticament a desafiar els poders de l’Estat i acostar-se a un assaig de rebel·lió controlada. Accelerar en aquesta direcció és la condició imprescindible, i ja veurem si suficient, per garantir el suport de la CUP a Puigdemont. En gairebé tot el que no sigui avançar cap a la desconnexió, la majoria es desfà com un bolado. Si al setembre s’arribés a reforçar l’aliança, seria per donar el tret de sortida a un final de legislatura a pocs mesos vista que comportés l’assalt a la independència amb totes les forces a l’abast, insuficients sense noves incorporacions.

Les dinàmiques a les Corts i al Parlament són de signe oposat, però el fantasma de la majoria inexistent marca en tots dos casos el rumb de l’acció política. Rajoy es mou com si l’hagués d’obtenir de grat o per força. L’independentisme català aprova resolucions com si disposés de la majoria social per validar-les a les urnes.

Rajoy és un quixot que pretén imitar el miracle dels pans i els peixos però amb vots. L’independentisme parlamentari és un sanchopanza a les portes de l’Ínsula Barataria. Don Quixot, entestat a veure el món distorsionat, no va rectificar mai, per més que patís una amarga rebolcada ere l’altra.

Sancho Panza és la veu del seny i el realisme, però això no li impedia somiar dia i nit, sense parar, que arribava a ser governador d’un territori imaginari. Potser cap aconseguirà el seu propòsit, potser un sí i l’altre no. O potser tots dos, a base de retroalimentar-se, se sortiran amb la seva. Però amb majoria. Sempre amb majoria.